Podcast de la sessió
Tot just fa 18 anys apareixien a internet un conjunt de llicències que, inspirant-se amb el model del programari lliure, pretenien ser un instrument perquè els autors poguessin compartir els continguts tot animant als usuaris a fer créixer els béns comuns. En poc més d’un any, les llicències, inicialment desenvolupades als EUA, van començar a ser utilitzades arreu del món. Es van traduir i es van adaptar perquè poguessin ser compatibles en qualsevol jurisdicció.
A Catalunya la Universitat de Barcelona va encapçalar el projecte de traducció i adaptació. Però ben aviat la Generalitat es va interessar en la possibilitat d’aplicar-les en el seu àmbit d’actuació. Es va començar tímidament des de l’antiga Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació donant suport a algunes iniciatives com els CD de música lliure. Tanmateix, el salt qualitatiu va arribar el juny de 2007 amb la publicació de l’opuscle de Brians 2. Amb l’opuscle, el Departament de Justícia avalava l’ús de les llicències i a més publicava un document que es podia difondre i reproduir lliurement sense haver de demanar permís.
Aquesta acció valenta podia haver quedat. com tantes d’altres, en una anècdota si no hagués estat per un grup de persones dins l’Administració que va emprendre un camí sense retorn. Aquestes persones van tenir clar que l’Administració pública havia de lliurar a la societat els continguts que generava sense haver d’esperar que la ciutadania ho demanés. I més endavant van ser destinats a la Direcció General d’Atenció Ciutadana des d’on van poder incidir sobre el conjunt de la institució.
L’aposta clara per utilitzar les llicències va comportar iniciar tot un canvi cultural dins l’Administració per gestionar bé la propietat intel·lectual pròpia i aliena. Ja no n’hi havia prou amb una imatge que algú havia trobat per la xarxa sinó que calia esbrinar com es podia utilitzar i si es podia incloure en un material que es volia posar a l’abast de qualsevol sense cap barrera.
Com en qualsevol canvi es va avançar a poc a poc però amb pas ferm. Inicialment amb reserves, triant les opcions més restrictives de les llicències, però de mica en mica preguntant-se per què aquesta llicència o per què no aquesta altra. De fet, la primera pregunta va ser: per què ens en reservem tots els drets? per què cal que ens demanin permís? Amb les respostes i amb la implantació d’una política editorial valenta s’ha anat veient que l’Administració, en la majoria de casos, no cal que es reservi cap dret sinó tot el contrari. L’Administració ha de facilitar els continguts de la manera més oberta possible, que la condició d’obert sigui per defecte i que la de tancat només quan calgui.
L’opció que ha triat la Generalitat de Catalunya per usar les llicències –i fins i tot per l’eina més oberta, la CC0– és una opció pionera i valenta. La Generalitat mostra el camí a altres administracions i institucions públiques que encara responen «sempre ho hem fet així» o «tothom ho fa» a la pregunta clau de «per què us en reserveu tots els drets?».
La via per la qual ha optat la Generalitat no és única. Hi ha altres institucions que també han triat aquest instrument, com per exemple el Govern neerlandès (New Dutch government portal uses CC0 public domain waiver as default copyright status – Creative Commons), un altre pioner en l’ús de CC en els sector públic, o la Comissió Europea, que fa un parell d’anys adoptava aquest model després d’una anàlisi legal: European Commission adopts CC BY and CC0 for sharing information – Creative Commons.
L’opció de triar les llicències no ha de ser per seguir una moda o una tendència, sinó que ha d’anar acompanyada d’una reflexió sobre com volem crear i gestionar continguts i, sobretot, quin servei volem donar a la ciutadania.
Referències:
- Noves alternatives per gestionar els drets d’autoria en la difusió de continguts. Les llicències de Creative Commons (en paper: Llibreria de la Generalitat de Catalunya (gencat.cat))
- Creative commons licensing for public sector information Opportunities and pitfalls
- Enabling open access to public sector information with creative commons licences: the Australian experience | QUT ePrints
- Validity of the Creative Commons Zero 1.0 Universal Public Domain Dedication and its usability for bibliographic metadata from the perspective of German Copyright Law
- Open_Content_A_Practical_Guide_to_Using_Open_Content_Licences_web.pdf (irights.info)
- WMBE-Free_Knowledge_thanks_to_Creative_Commons_Licenses.pdf (wikimedia.org)
- Les llicències
- CC0 i Marca del Domini Públic
Vídeo de la sessió
Visualitzacions de la sessió:
- Youtube: 78
- Zoom: 231
Amparo ens pregunta: Bon dia, En quines webs podem trobar més informació sobre tots aquest tema?
En aquest post pots trobar enllaços a materials complementaris sobre el tema que s’ha tractat a la sessió web.
Pau Kokura ens pregunta: Per utilitzar una obra amb “BY” en digital, la cita ha de ser hipervincle cap a la font? Ha d’aparèixer a peu de pàgina o pot estar “ocult” a les metadades? (ha quedat per respondre a la sessió per falta de temps)
Les llicències requereixen un reconeixement d’una manera raonable d’acord amb el mitjà que s’utilitzi. Un hipervincle és una de les maneres suggerides en el text de les llicències. Sempre és millor incrustar-ho a l’obra a més d’incloure-ho a les metadades perquè un cop l’obra s’utilitzi en un altre context, podria perdre la referència a la llicència
Bernat Martí ens pregunta: Quan des d’àmbits de l’Administració (tipus Cultura i altres àmbits de coneixement) es produexen continguts (descripcions, conjunts de metadades, resums, els articles que en deriven, etc) que se solen vehicular en portals web, butlletins electrònics o altres canals… ¿hi han de figurar el nom dels professionals públics com a autors? ¿Com de limitativa pot arribar a ser aquesta pràctica?
En alguns casos com el que s’esmenten primer caldria valorar si la contribució té la categoria d’obra i per tant si entraria dins de la protecció de drets. Possiblement té més sentit reconèixer les persones de manera general en alguna nota especificant les persones que hi contribueixen o l’equip que participa en el portal de manera conjunta. En un cas similar, el de les descripcions de continguts al projecte Europeana (https://www.europeana.eu/) es va acordar que l’intercanvi de metadades es fes mitjançant cc0 (https://pro.europeana.eu/page/the-data-exchange-agreement). En aquests casos la utilització de la llicència CCBY de manera individual podria derivar un llistat inacabable de noms. Aquest podria ser un cas on seria millor una citació més basada en una bona pràctica que en un estricte compliment d’un reconeixement individual
Hola
He escoltat el podcast i no se si es pot fer una pregunta al conferenciant. Voldria preguntar sobre un tema que ens porta molta polèmica. Entenc que els textos i dades que posem en la web son publiques i per tant d’us lliure. Pero fins no fa gaire, aquests textos (sobre biodiversitat) els acompanyàvem de fotografies cedides gratuïtament per fotògrafs professionals, sempre i quan figures el seu nom a sota. En alguns casos aquesta cessió gratuïta volien que sols fos per aquell us a la web. No ens demanàvem res mes. Com ara tot el que es posa a la web ha de ser de lliure, hem de dir a aquests professionals que no podem acceptar les seves fotografies per que no son prou generosos de deixar un us lliure i sense nom? Ens veurem obligats doncs a prescindir d’un material tant bo i gratuït per buscar fotografies mediocres per la xarxa?
Gracies
Manel
Primer de tot cal recordar que els continguts que s’ofereixen en un web són públics però no d’ús lliure. Per defecte, quan es divulga un material es fa amb tots els drets reservats, tingui o no tingui aquesta indicació o el signe (c). Per tal que els continguts siguin d’ús lliure cal utilitzar una llicència o un text que expressament ho indiqui i informi de quins usos estan permesos i en quines condicions. Respecte al tema dels fotògrafs, entenc que poden continuar cedint les seves obres i que se n’acrediti l’autoria en un apartat específic per als crèdits o mencions de les persones que han col·laborat en l’elaboració de les guies i sempre respectant l’estratègia i les condicions de l’organització, en aquest cas la Generalitat.