Podcast de la sessió
Avui Ismael Peña-López, director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals de la Generalitat de Catalunya, ha impartit la 53a Sessió Web ‘manar o cogovernar’. A més de parlar de la importància de la governança en la presa de decisions públiques, també ha concretat que cal establir indicadors que en facilitin l’avaluació. I és que la clau de l’emancipació al s. XXI passa per establir infraestructures obertes i que la comunitat, la tecnologia i les dades en formin part.
Per seguir-ne llegint:
- Peña-López, I. (2020). “El ecosistema de gobernanza pública: las instituciones como infraestructuras abiertas para la toma de decisiones colectivas”. A Reniu i Vilamala, J.M. & Meseguer, J.V. (Eds.), ¿Política confinada? Nuevas tecnologías y toma de decisiones en un contexto de pandemia, Capítulo 2, 53-71. Cizur Menor: Thompson-Reuters/Aranzadi.
- Peña-López, I. (2019). “L’Estat com a plataforma: la participació ciutadana per la preservació de l’Estat com a bé comú”. A Nota d’Economia, 105, 193-208. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
- Peña-López, I. (2018). “Fomento de la participación democrática no formal e informal. De la democracia de masas a las redes de la democracia”. A Laboratorio de Aragón Gobierno Abierto (Ed.), Abrir instituciones desde dentro. Hacking Inside Black Book, Capítulo 11, 113-124. Zaragoza: LAAAB, Gobierno de Aragón.
Vídeo de la sessió
Silvia Palome ens pregunta: Hola Ismael, moltes gràcies per l’energia que desprens parlant de canviar l’administració, voler-la fer més innovativa i útil per a tothom. La meva reflexió: quin és el rol que realment hauria de tenir l’administració per poder encabir totes les opinions de les persones que vulguin donar-la? Estic pensant en models com la democràcia directe i participativa, on l’administració és mínima.
En la mateixa línia,
Joan Carles Torres Oliva ens pregunta: Com que la informació prèvia i la deliberació no estan garantides, creus que això de votar-ho tot resultarà positiu? Estàs segur, Isma, que la presa de decisions “demoscòpica” farà que les coses es facin millor?
Les democràcies liberals, les institucions sorgides de la societat industrial, posen sobre la taula un conjunt d’eines basades en la intermediació i la representació. Parlaments, partits, sindicats, entitats de la societat civil organitzada es basen en la gestió professional d’una informació escassa i en les limitacions d’espai i de temps que té la presencialitat per fer les deliberacions. Aquestes eines continuen sent vàlides. Ara n’apareixen de noves que permeten la gestió no professionalitzada d’una informació abundant i sense limitacions d’espai ni de temps per deliberar. Entre la democràcia purament representativa i la democràcia directa pura, el ventall de grisos és immens: començant per una democràcia representativa, però amb instruments de transparència, dades obertes, escolta activa, enquestes i baròmetres d’opinió, etc.; passant per la democràcia participativa, amb diferents instruments com les taules de negociació, els òrgans consultius i de seguiment, els processos participatius, la consulta prèvia de normativa, els consells ciutadans; la democràcia deliberativa, amb assemblees ciutadanes, jurats ciutadans i altres òrgans amb poder vinculant; o la democràcia directa, amb els pressupostos participatius, les consultes no referendàries, els referèndums, etc.
Per tant, no posem la solució al davant, sinó que plantegem bé el problema i mirem dins l’enorme ventall que ara se’ns obre quina pot ser la millor eina.
Dit això, el rol de l’Administració ha de:
• Destinar recursos: és més car gestionar el conflicte un cop que es desencadena que fer polítiques que hagin inclòs en el seu disseny tots els actors i punts de vista.
• Mantenir compromís polític i responsivitat: escoltar no requereix necessàriament obeir, però sí respondre. Eduquem-nos a escoltar i respondre, i el ciutadà aprendrà a parlar i a participar.
• Pensar en l’acció política com en un cercle continu, no com una acció puntual: diagnosticar, deliberar, negociar, decidir, avaluar… i tornar a diagnosticar. Per tant, la interlocució ha de ser constant. Això només és sostenible des de la transparència i l’escolta activa… i amb això tornem a allò que parlàvem més amunt.
Si pensem en la política com un cercle continu, i no com la implantació d’una idea que ve del no-res (i probablement no acabarà enlloc), la deliberació esdevé constant i, per tant, quan hi ha una votació, aquesta rarament té lloc en absència de deliberació. Un exemple fantàstic: la reforma de la constitució irlandesa que, entre d’altres coses, va incloure la despenalització de l’avortament. La reforma de la constitució es va votar en referèndum, però abans hi va haver mesos de deliberació en diferents fases que van poder garantir l’acarament de punts de vista i la conformació d’una opinió.