Fa temps que s’ha acceptat que l’era digital ha generat grans canvis en els estudis humanístics, però a vegades costa admetre que hagi provocat aquests mateixos canvis en la pràctica periodística.

Poder digitalitzar la informació ha permès crear enormes bases de dades per després contextualitzar-les de manera automatitzada i coherent, i disseminar-les i geolocalitzar-les de manera immediata. Ha generat un impacte decisiu en el què, el com, el quan, el qui i l’on de l’intercanvi d’informació entre individus i per tant en la pràctica periodística. Analitzem quin ha estat aquest impacte.

Ha afectat el què. La capacitat tecnològica de digitalitzar dades, generalitzada als anys noranta del segle passat,  ha portat un nombre incalculable d’organitzacions a digitalitzar i organitzar grans quantitats d’informació. Tothom emmagatzema dades,  diuen que el Centre de Dades sobre Clima dels Estats Units guarda centenars de terabites, però cada organisme, entitat, empresa o individu tenim uns quants gigabites arxivats.

S’ha modificat el com perquè aquestes dades, a priori desconnectades i sense sentit, es relacionen entre elles per mitjà d’algoritmes complexos o del web semàntic. Les dades deixen de ser simples peces d’informació i es converteixen en coneixement. Un exemple podria ser el motor de cerca del ‘Google Knowledge Graph’.

El quan i el qui és determinat per la tecnologia del social media; els Facebooks, Twitters o Pinterests del moment fan que l’intercanvi de la comunicació es pugui fer no només d’individu a individu, sinó també de masses a masses; en vertical, horitzontal i diagonal; de baix a dalt i en temps real.

I ara sabem exactament l’on ja que els aparells de posicionament mòbil ens permeten geolocalitzar les dades creant cartografies vives de la informació.

Hi ha projectes excepcionals que col·leccionen dades, estableixen connexions semàntiques, en temps real i amb geolocalització en un únic instrument. Un exemple és Tangible Earth, una extraordinària bola del món digital i interactiva, una mena d’esfera de consciència col·lectiva sobre la qual cal reflexionar.

L’era digital canvia el què, el com, el quan i l’on de la comunicació; queda el perquè, l’ànima del periodisme, “la curiositat i l’escepticisme” en paralues de Guy Talese.

Igual que en els estudis humanistes, avui les dades són clau en el periodisme.  Els periodistes han de conèixer les tecnologies del què, el com, el quan, el qui i l’on i així poder decidir en cada cas si cal utilitzar-les, o no, per trobar el perquè.

———

Recomanacions: llegim l’excel·lent article de Marta Berenguer: Jo de gran vull ser periodista de dades i un llibre de mà (molt recomanable) sobre el tema: Data Journalism Handbook

En parlarem a media140 “Una panoràmica sobre la situació del periodisme de dades al món” 17 de juliol a les 6 de la tarda a VilaWeb