Dídac Lee ha desvelat avui a la 25a sessió web unes quantes lliçons per ser un bon emprenedor que han generat un debat del tot interessant en el torn de preguntes i que, ara, ens proposem de continuar aquí. Què opinem de les lliçons que Dídac Lee ha après de la seva vida com a emprenedor?
Lee, conseller delegat d’Inspirit (grup d’empreses tecnològiques), ha relatat al públic assistent la seva experiència vital a partir de la qual ha pogut aprendre unes quantes regles que són necessàries per emprendre ja sigui a l’empresa, a l’Administració o en qualsevol camp de la vida:
1.’Normal’ (habitual) no s’ha de confondre amb ‘correcte’
2.No busquis excuses, són l’enemic del progrés. Cal pensar què fer per millorar la situació
3.No hi ha persones poc productives, sinó persones que no han trobat la seva motivació
4.Cal sortir de la zona de confort per fer salt qualitatiu
5.Els límits els posa la teva ment, l’important és adonar-te que tot és possible
Com ja és habitual, anirem publicant tots els materials que fan referència a la 25a sessió web en aquest apunt. Ens animem a seguir el debat?
Primer de tot, agrair a l’organització d’aquesta sessió formativa que hagi estat a l’alçada de la commemoració de la 25a sessió. Per mi ha estat d’una qualitat comunicadora i professional impecable.
Pel que fa als temes tractats, una sèrie de punts que m’han fet reflexionar:
La perversa lògica de l’Administració al llarg dels anys d’immobilisme, diplodocus i feines inútils fan pensar en la inviabilitat del discurs emprenedor.
Partint de la base original que els diners que s’inverteixen en l’Administració els paga la ciutadania (i, per tant, ni són de la pròpia butxaca de tots els responsables de les diferents polítiques més o menys desafortunades, cosa que sempre dóna via lliure a dispendis extrapolats, que només una època de crisi posa en evidència), fa que també sigui, francament contradictòria, l’asseveració d’intentar sortir de la zona de confort. Quan el teu lloc de treball no perilla, quan alguns llocs de treball són polítics, no és el mateix, de cap manera, que tu siguis el responsable i t’hi vagi la vida laboral i personal, com passa en les empreses que són classes productives i de gent com les persones emprenedores que hipotequen els seus ingressos.
I, finalment, el pensament que no hi ha persones improductives sinó que cal trobar-hi la motivació, això si que és una clara reflexió, tant per als responsables de recursos humans dels departaments, com els responsables d’equips que, moltes vegades, ni fomenten la capacitat de formació del personal com un avantatge per millorar i ser més efectius, ni empatitzen positivament moltes qualitats i potencialitats que hom té, ja que, en aquesta zona perenne de confort és molt més còmode treballar elements tòxics i fomentar el servilisme.
Moltes gràcies per aquesta sessió que m’ha servit moltíssim per a la meva formació professional i personal.
Interessant! RT @gencat Nou apunt: El debat de la 25a #sessioweb amb @DidacLee continua al gencat bloc. Sumem-nos-hi! http://t.co/7kiViAlI
Ahir dues persones van fer preguntes pel xat en directe des del qual es podia seguir la sessió web. Com que no hi va haver temps per respondre-les, les adjuntem aquí per si algú s’anima a dir-hi la seva:
@Josep Comajoan : Felicitats per la xerrada. Pregunta: has parlat de gestió d’equips. I a la inversa? Com convèncer els teus caps de la necessitat d’emprendre si veus que són ells i la companyia els que els fa por sortir de la zona de comfort?
@JosepSanchez: Alguna idea o consell sobre com pot gestionar persones un director d’institut públic amb 75 docents i 700 estudiants on no es té autonomia per triar les famílies ni el personal ni prou marge per motivar-los econòmicament?
@patric: Sóc tècnic a l’Administració. Els caps no estan per fer moltes coses, les competències de la Direcció General són minses, molt acotades, i l’estructrura del personal està mal muntada. Es pot emprendre i/o innovar amb aquestes condicions?
Hola a tots! En primer lloc, gràcies per invitar-me! M’ho vaig passar molt bé!
Llegint les preguntes pendents, veig que totes més o menys van pel mateix camí: com motivar els nostres responsables perquè emprenguin/innovin.
Jo no puc parlar de com ha de ser la relació amb el meu cap a l’Administració, però us puc explicar quelcom equivalent.
No us penseu que un emprenedor té mà lliure sempre. En moltes ocasions tenim el consell d’administració a qui hem de convèncer per poder dur a terme una iniciativa.
Alguns suggeriments:
1) Tenir clara la diferència entra una idea i una ocurrència. Sovint es confonen els dos termes. Una idea és quelcom més preparat, on s’explica clarament la viabilitat, el pla d’implementació, es mesura quin és el retorn del benefici, etc. No és el mateix presentar una ocurrència que una idea estructurada, estudiada, viable i que té un retorn quantificat.
2) Empatitzar. Estar alineat amb els interessos. Depenent de la visió estratègica del consell d’administració, sé que puc presentar un tipus de projectes o un altre. Per exemple, al consell acordem que hem de créixer en facturació. Si presento projectes que augmenten ingressos de forma directa, estaran més ben vistos que si presento propostes que vagin en una altra línia. Moltes vegades expliquem les coses sense posar-nos en les sabates de la persona que tenim al davant i després ens queixem que no ens entenen o no ens han comprat la idea, quan ha estat culpa nostra que no ho hem explicat bé.
3) Explicar-ho MOLT fàcilment. Curt, clar, que ho entengui la vostra mare, paraules senzilles, poc tècniques i en poc temps.
Moltes gràcies, Didac Lee, per la teva esplèndida exposició la setmana passada: a l’Administració tenim emprenedors, ho sabem. L’altre dia quan explicaves allò de sortir de la zona de confort pensava en alguns cops que he hagut de sortir-ne, potser sí des d’una posició de més tranquil·litat que qui s’hi juga la feina, però la feina i els diners no ho són tot: l’autoestima, les ganes de millorar, però a l’hora la por que fan els canvis també són una metàfora de la zona de confort.
Em vaig sentir molt identificada quan explicaves que cinc anys enrere hauries pensat que eres incapaç de fer una sessió com la del dia 19. I és que superar coses com la por escènica (sortir de la zona de confort, per tant), per exemple, només és a les nostres mans.
Moltes gràcies per una bona explicació i per cinc lliçons per encarar la feina d’una altra manera.