La 20a sessió web, que tindrà lloc el proper 11 de maig, de 9 a 10.30 hores, al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (C/Ausiàs Marc, 40 08010 Barcelona), estarà dedicada a la tecnologia aplicada al món de l’aprenentatge i el coneixement. Novament, es podrà seguir en línia.
La sessió Competències digitals i aprenentatge anirà a càrrec de Boris Mir, professor d’educació secundària i formador de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Mir ha tingut el privilegi de fer classe amb adolescents durant vint anys a l’escola pública. El darrer curs va treballar al Servei de Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement en tasques de desenvolupament de les competències digitals i actualment forma part de l’equip impulsor del Projecte eduCAT1x1 al Servei d’Innovació i Recerca Educativa del Departament d’Educació.
Com en les darreres sessions web, us proposem, a través d’aquest bloc, aportar dubtes, experiències i noves idees directament al ponent, Boris Mir. Es tracta de generar un debat previ i posterior a les sessions web per fer-les més participatives. Ens hi animem?
Per inscriure-us a la sessió, heu d’emplenar el formulari web fins al 6 de maig. Si hi esteu admesos, uns dies abans de la sessió rebreu un correu electrònic de confirmació.
Un tema que caldria tractar és el de les competències del professorat. No podem esperar el relleu generacional per tenir mestres competents digitalment. Ja sé que es fan molts cursos, però això no acaba de funcionar. Tampoc no entenc per què encara no es demanen habilitats digitals a les oposicions. Cal ser més contundent en l’exigència de reciclatge professional, tot i que penso que no cal ser un superexpert en informàtica per ser un bon mestre, també en els recursos tecnològics. És una qüestió d’actituds.
En un entorn de saturació d’informació, el nou marc educatiu hauria de donar molta importància a les estratègies per obtenir, analitzar i utilitzar aquesta informació. És així, Boris?
Benvolgut Pere Joan,
Les competències del professorat són imprescindibles per desenvolupar les competències dels alumnes, així que tenim un gran repte. Els cursos no acaben de funcionar per moltes raons, però jo en destacaria tres: fins fa ben poc no estaven orientats a desenvolupar competències sinó que han estat molt centrats en el programari, generalment no donen resposta a problemes reals que els docents tenen a les aules i, en tercer lloc, hi ha poca disponibilitat de tecnologia en bones condicions en molts casos. És a dir, usar tecnologia ha significat un sobresforç en comptes d’una ajuda a la tasca docent tal com han estat dotats les escoles i els instituts fins ara. Esperem que això millori.
Jo també crec que, tard o d’hora, es demanaran competències digitals en les oposicions. I que seran imprescindibles per al desenvolupament de les classes si, realment, aconseguim una escola digital. També crec que molts docents s’hi posaran seriosament si els ajudem. En aquest aspecte, no crec que el relleu generacional sigui tan decisiu com apuntes: els joves mestres no estan gaire preparats en competències digitals, ni la formació inicial contempla el tema entre les seves prioritats.
Benvolguda Dúnia,
Sí, és molt important obtenir, analitzar i utilitzar informació. Però potser diria que no hi ha tanta novetat en la saturació d’informació: des de fa molts anys accedim a més informació de la que podem gestionar, així que jo crec que no és un problema nou. Ara, però, tenim aquesta informació més fàcilment accessible, tenim noves maneres de tractar-la, filtrar-la, analitzar-la, etc. Això sí forma part de la competència digital i, naturalment, en parlarem a la sessió.
Moltes gràcies pels vostres comentaris.
Hola Boris,
Sobre el comentari i resposta a Pere Joan Mitjans et volia demanar més concretament si creus que l’actual formació d’estudiants els capacita per entendre, seleccionar i usar adequadament els recursos tecnològics disponibles actualment.
Gràcies!
Hola Jordi,
No acabo d’entendre si et refereixes al professorat o als alumnes. En qualsevol cas, estem en un moment de canvi en la capacitació. Pel que fa a la formació del professorat de secundària s’han iniciat els nous màsters i és de justícia donar un marge de confiança, tot i que les notícies que en tinc no són gaire engrescadores. Pel que fa als alumnes, tot just estem començant a desenvolupar els nous currículums (2007) i amb prou feines estem copsant què significa realment “treballar per competències”. Pel que fa a les competències digitals, encara és –amb raó justificada– la germana petita, al costat de la competència lingüística o la matemàtica, per esmentar-ne algunes.
Així i tot, intueixo que aquesta capacitació no funcionarà gaire, perquè no n’hi ha prou d’iniciar formació sobre les noves necessitats utilitzant els mateixos sistemes (cursos, màsters, etc.) i els mateixos formadors, en molts casos. Però la nostra sessió web estarà centrada en el tema de les competències digitals i no pas en la formació del professorat. Un tema candent, que no correspondria abordar en les sessions web. O sí? 😉
Una salutació cordial!
Hola Boris,
Seguint el fil del que comentes, desconec si a les escoles es forma de manera accentuada els estudiants en l’ús de mitjans digitals orientats al treball col·laboratiu, que és una de les principals estratègies per ser professionals competitius en el futur, capaços de cocrear, és a dir, d’elaborar productes finals i serveis conjuntament.
Benvolguda Blanca,
La ràtio d’ordinadors en els centres públics és de 8,8 alumnes per ordinador i en els concertats, de 17,5. Són ordinadors majoritàriament concentrats a les aules d’informàtica i a les biblioteques escolars. Així que és difícil formar de manera accentuada els estudiants en l’ús de mitjans digitals. Si a això hi afegim que el treball col·laboratiu és una opció metodològica minoritària, podem fer-nos una idea de l’abast real de la situació. Cal afegir que les escoles i els instituts tenen moltes tasques encomanades i, siguem realistes, amb prou feines podem abordar objectius generals del currículum que són enormes.
Una certa dosi de realisme no t’ha d’impedir veure les parts positives, que en són moltes. De bones pràctiques, n’hi ha moltes i de docents amb empenta, encara més. Aquí en tens una mostra, amb l’ús de PDI.
Una salutació cordial.
Hola Boris,
Faig classe a alumnes de cicles formatius de la família d’Administració des de fa més de vint-i-cinc anys.
El professorat d’FP ha hagut de remodelar els currículums acadèmics per ajustar-los als requeriments de les empreses, que demanen al mercat laboral persones capacitades per adaptar-se a les noves tecnologies de la informació i de la comunicació i als canvis protocol·laris i procedimentals empresarials.
El projecte eduCAT1x1 servirà per conscienciar els mestres i professors de la necessitat d’adquirir les competències digitals òptimes i aplicar-les a les aules per alfabetitzar digitalment els nois i les noies, futurs treballadors i/o emprenedors.
Però, creus que és suficientment operatiu dotar cada alumne d’un ordinador personal?
Potser hauria estat més eficient invertir els recursos econòmics i l’esforç tècnic en aules ben equipades per compartir-les entre tot l’alumnat de l’escola o institut.
Sovint, les decisions preses tan a curt termini, no tenen el resultat esperat. Què en penses?
Benvolguda Dolors,
És difícil respondre les teves preguntes en un breu comentari, però voldria fer dues observacions a la teva aportació.
En primer lloc, crec que és completament diferent el plantejament que pugui existir, d’una banda, en l’ensenyament general i obligatori i, de l’altra, en l’ensenyament professional postobliogatori. L’ensenyament obligatori no està adreçat a la professionalització i, per dir-ho d’una manera simplificada, s’ha d’ajustar a les persones que aprenen i a les finalitats que la societat ha delegat en l’escola. Són, doncs, més bàsiques, més fonamentals i més universals.
En segon lloc, dotar d’un ordinador personal no és el propòsit del projecte EDUCAT1x1 sinó un dels mitjans. I tampoc no és l’únic, car el projecte va associat a la connectivitat a la xarxa per a cada alumne, l’ús de continguts educatius digitals, l’existència d’entorns virtuals d’aprenentatge de centre o la formació i acompanyament del professorat. El propòsit és millorar l’educació a través de la digitalització, que, formulat així és, en efecte, molt poc concret. Més enllà del fet que el projecte millorarà la infraestructura tecnològica dels centres i dels alumnes, és difícil determinar quin serà el resultat de tot això. Jo ja m’he expressat abastament en el meu bloc sobre el tecnodeterminisme que subjau en els plantejaments del Plan Escuela 2.0 i t’hi remeto.
Gràcies per les teves reflexions!
Hola Boris,
Creus que s’ensenya prou a usar i organitzar les eines de comunicació, treball i aprenentatge digital a les aules?
Salutacions
Hola Boris,
El debat fins ara està sent molt interessant i enriquidor. Et volia fer un parell de consultes. La primera està relacionada amb l’aportació de resultats i la seva avaluació, és a dir, si creus que podem monitoritzar d’alguna manera les competències digitals (del professorat i l’alumnat) i les seves aplicacions. Crec que fins ara aquesta qüestió potser no ha estat prou desenvolupada.
La segona és: creus que la cultura digital ens pot ajudar d’alguna manera a estimular les vocacions científiques i tecnològiques, especialment en el cas de les noies?
Moltes gràcies!
Benvolguda Àngela,
Tingues present que la competència digital és una novetat en els currículums que hem iniciat en el curs 2007-2008. D’això, en parlarem en el segon apartat de la sessió i veuràs que estem tot just començant. Tanmateix, Déu n’hi do les coses que es fan.
Benvolgut Xavier,
L’avaluació de les competències mereixeria una sessió específica. És un tema molt complex, que està pendent d’abordar. Ahir mateix va tenir lloc la prova d’avaluació de la competència lingüística en llengua catalana, castellana i estrangera i de la competència matemàtica a sisè curs d’educació primària. Segurament,en uns anys haurem de fer la competència digital. A França tenen un sistema específic d’avaluació de la competència digital, el Brevet informatique et internet. En Jordi Vivancos, cap del Servei de Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement, tenia el projecte de fer alguna cosa semblant a Catalunya i jo mateix vaig participar-hi, però és una iniciativa que, ara per ara, està aturada. A Catalunya acabem d’iniciar l’ACTIC, que és un sistema d’acreditació de les competències digitals no específic del sistema educatiu, però en el disseny del qual també hem col·laborat. És a dir, és un tema en procés de desenvolupament.
No crec que la cultura digital sigui un estímul de primer ordre per a les vocacions científiques i tecnològiques. Aquest dimecres s’ha presentat el Programa per a la promoció de l’excel·lència en ciències, tecnologia i matemàtiques. Diuen el experts que per estimular les vocacions científiques i tecnològiques cal oferir la possibilitat que l’alumnat d’altes capacitats pugui fer estades en laboratoris, en parcs de recerca o en campus científics o entrar en contacte amb científics i matemàtics en actiu. En Ferran Ruiz, del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, proposa la creació de centres d’alt rendiment científic per a estudiants de secundària. Suposo que aquestes mesures serien bones per a nois i… per a noies, igualment.
Una salutació cordial.
Hola Boris,
Suposo que a la sessió tractaràs les claus de l’aprenentatge que haurien de contribuir a tenir uns futurs ciutadans competents en habilitats i responsabilitat digital. Oi?
Hola Boris,
Tema complex aquest de relacionar les competències digitals amb l’aprenentatge, sobretot si tenim en compte la relació que tenen (i la que haurien de tenir) en les etapes educatives primària i secundària…
Que els nadius digitals són hàbils en l’ús de certes eines tecnològiques és un fet, però això no els converteix automàticament en competents digitals en les eines que resulten rellevants i útils per a l’aprenentatge (i per a la vida adulta i/o professional). El problema és que els immigrants digitals que els haurien de donar un cop de mà en la seva capacitació en l’ús competent de les noves tecnologies no estan del tot capacitats per fer-ho amb garanties (almenys no tots, ni tan sols una majoria) i, sovint, les voluntats d’integrar les eines tecnològiques en els processos d’aprenentatge, sense modificar el paradigma de l’ensenyament, poden acabar creant efectes secundaris nocius (ja n’hem parlat algun cop del potencial antieducatiu de les TIC). Això fa que calgui plantejar-se la importància d’enfocar adequadament els esforços en formació dels formadors que tenen molt a dir sobre com seran de competents digitalment els actuals alumnes que són els treballadors i dirigents del futur.
En tot cas, tots els passos que ja esteu fent, ajudaran a trobar el camí i a iniciar el recorregut… Es tracta d’aprofitar al màxim totes les experiències per continuar incorporant les competències digitals a la cultura general mínima exigible de la societat, igualment com s’accepta universalment que cal ser competent en destreses com la lectoescriptura, les matemàtiques o els idiomes.
Que vagi molt bé la sessió de dimarts!
Una abraçada.
Benvolguda Sara,
El contingut de la sessió serà exactament el que proposa el programa! 😉
És a dir, escolarització i aprenentatge al segle XXI (12’), les competències transversals en el nou sistema educatiu (12’), la competència digital (20’) i la innovació i gestió del canvi educatiu (12’). Una presentació de les autoritats (10’) i un debat amb els assistents presencials i en línia (24’). O sigui, que no entrarem a fons en cap aspecte, tot i que ens esforçarem en transmetre idees senzilles però rellevants. A veure si ens en sortim sense el cronòmetre a les mans!
Hola, Joan Carles!
Aprendre és difícil perquè aprendre és canviar. Val per als alumnes, val per als ensenyants. Segurament els docents no estan del tot capacitats en competències digitals, però ser capaç de fer nous aprenentatges és un requisit indispensable de la professió docent. I no podem esperar a tenir les persones totalment preparades per començar a fer les coses. Si pensem que sempre cal aprendre, haurem d’acceptar que mai no farem les coses de manera perfecta: caldrà conformar-nos amb anar-les fent “cada vegada millor”.
I gràcies pel teu suport.
Ben cordialment,
Boris
Hola Boris, dins el programa de la sessió hi ha un apartat que anomenes “cultura digital” i m’hi remeto per preguntar-te si no creus que, en el cas de les competències digitals (molt semblant al tema de la promoció de la investigació), no seria millor ensenyar la gent a entendre la filosofia del sistema (l’alumne ha d’assumir la responsabilitat del seu currículum, l’aprenentatge és continuat o senzillament no és, els projectes rarament es començaran amb la mateixa eina que es finalitzin però això no ha d’aturar-nos…), més que no pas centrar-se en la idea d’obtenir competències (que també) en eines concretes amb uns nivells d’obsoletisme enormes i que, si s’inclouen en el currículum educatiu d’inici del curs, en molts casos, el professorat mateix les descartaria al final del curs per reemplaçar-les per d’altres de recent aparició…
A vegades tinc la sensació que es pretén ensenyar i aprendre coses noves, però les autoritats educatives no entenen que el més important que ha fet la virtualitat és obligar-nos a canviar la manera d’ensenyar i aprendre i, fins que no entenguem això, la partida sempre la guanyarà l’educació informal…
No sé, m’agradaria conèixer la teva opinió.
Gràcies i fins dimarts!
Com a professor universitari (a temps parcial) he sortit de la ‘bombolla’ en què estic i he ‘aterrat’ a la realitat.
La realitat és que molts futurs professionals encara veuen la tecnologia com una ‘materia’ aliena a ella mateixa, és a dir, no s’han adonat (la societat no s’està adonant) que la tecnologia és una de les claus del present (ja no dic futur), és una de les claus d’aquest món tant competitiu en què ens trobem.
Per tant, les competències digitals no són una qüestió de frikies, ni són una qüestió opcional.
Són una necessitat que tothom ha de tenir (amb independència del seu àmbit professional).
Crec que fins que la ciutadania no entengui això no avançarem amb pes ferm.
A més, convé que aquest pas el fem ràpid…
Gràcies avançades per la sessió.
Benvolguda Francesca,
Entenc per cultura digital un àmbit de la competència digital que abasta les pràctiques socials i culturals de la societat del coneixement i la ciutadania digital. No sé si és el que tu anomenes filosofia del sistema, però em sembla que no parlem del mateix. El coneixement i domini de les eines i els entorns digitals, que molts anomenen alfabetització tecnològica, és també imprescindible per ser un competent digital. Això no vol dir dominar un programari concret o un altre, sinó, més aviat, tenir la capacitat d’aprendre’ls amb relativa facilitat emprant un sòcol comú que seria la teva expertesa.
Cal dir que no hi ha, en cap currículum educatiu actual de l’ensenyament obligatori, cap esment a una eina concreta, ni a cap programa, llevat de referències generals a processadors de textos, a fulls de càlcul o a edició d’imatges, per exemple.
No sóc autoritat educativa, però jo no diria que el més important que ha fet la virtualitat sigui obligar-nos a canviar la manera d’ensenyar i aprendre. Els entorns i les eines digitals aporten elements potents per a l’aprenentatge, però em sembla que estan molt sobrevalorats respecte al seu impacte real. Igualment pel que fa a l’aprenentatge informal, que és un terme molt equívoc. Mai no acabo d’entendre si informal es refereix al context (per exemple, a les experiències extraescolars dels alumnes amb la tecnologia, etc.), a la diversitat de rols (per exemple, l’aprenentatge entre iguals en les comunitats en línia, etc.), o al processos cognitius involucrats (com ara l’aprenentatge autodirigit, l’experimentació, el joc seriós, etc.). En fi, en parlarem una mica en la sessió, si podem.
Benvolgut Marc,
No tinc la sensació que la societat pensi que les competències digitals siguin una qüestió de frikies, ni que siguin opcionals. Com explicaré breument en la sessió, les competències digitals ja formen part dels nous currículums generals de l’educació obligatòria i, per tant, són prescriptives.
Fins i tot jo diria que el tema està de moda i que la ciutadania veu amb bons ulls tot el que soni a tecnologia, ordinadors i Internet. No conec cap família que m’hagi dit que no volen que els seus fills siguin competents en aquests àmbits, sinó més aviat es dolen perquè ells en són aliens i no els poden donar un cop de mà.
Una altra cosa és de què parlem quan ens referim a competència digital, que no és, al meu entendre, tenir un bloc o un compte de Twitter o un lector de RSS. El discurs de molts il·lustrats TIC més aviat em sembla d’il·luminats TIC i acaba produint rebuig en comptes de despertar interès. No conec la teva realitat universitària, però la meva experiència universitària és que tan desencaminats estan els que no en volen saber res, com els que creuen que tot passa per les TIC…
Gràcies pels vostres comentaris i fins dimarts, doncs!
Hola Boris. M’afegeixo al debat.
En un entorn clarament digital, ¿és possible que les persones que hem estat formades en uns altres models puguem reaprendre mitjançant les noves funcionalitats que ens aporta la tecnologia actual? Vull dir que puguem treballar en nous models d’assaig, simulació, prova-error, entorns grupals, etc.
Hola, Boris,
Quan parlem d’aquests temes, sovint acabem referint-nos molt a les eines (tecnologia) i poc a l’ús didàctic que aquestes eines ens permeten. Efectivament, les TIC són una oportunitat per al canvi metodològic i tenen una enorme potencialitat per a l’educació segons com i per a què s’incorporin a la tasca del docent.
Tindrem temps de parlar d’aprenentatge o ens centrarem més en la part tecnològica?
Bona tarda,
Estic d’acord amb tu, Boris, pel que fa a la mala solució dels extrems; tant els que s’enroquen a la seva classe magistral de tota la vida com els que creuen que les TIC són la salvació. No oblidem que les persones som les de sempre i el coneixement també està fet del mateix que sempre.
Entenc que el canvi més important és el fet de l’obertura de la informació (que no del coneixement) i de la importància del canvi de rol dels docents i del model educatiu. Per això tinc especial curiositat pel punt quatre de la sessió i pel pes dels temes vinculats a formació universitària.
Salut i fins demà,
Alex
Benvolgut Carles Folch,
No només és possible sinó que és necessari. Tot i que jo insistiria a separar la tecnologia dels models d’aprenentatge, és a dir, l’assaig, la simulació, la prova-error, o els entorns grupals, etc. no són models lligats a cap tecnologia, malgrat que el discurs imperant així sembla indicar-ho. Has vist mai un grup d’infants aprenent a fer construccions o un grup d’adolescents inventant cançons, per exemple? Doncs utilitzen aquestes formes d’aprendre que cites. El problema potser serà que no només no ens hem format en entorns digitals sinó que ho hem fet amb metodologies i models pedagògics que no són gaire afavoridors de l’aprenentatge basat en competències.
Benvolgut Carles Cassanyes,
No parlarem específicament de l’ús didàctic perquè els assistents no són necessàriament docents. Però encara menys parlarem d’eines TIC. Tractarem, sobretot, de l’educació obligatòria i de les competències digitals des d’un punt de vista general, oferint algunes dades per saber de què parlem i, naturalment, algunes consideracions personals, que confio que serveixin per tenir un millor coneixement d’aquests temes. Espero que sigui del teu interès!
Ben cordialment,
Boris
Hola, Àlex!
En sé molt poc de formació universitària. Sento que no pugui ajudar-te gaire en aquest aspecte. Accepto que a la xarxa hi ha informació i no coneixement, però encara crec que faltaria una mirada més crítica, perquè podem donar a la paraula informació un contingut neutre, com si tot plegat fos un sistema per recollir i difondre dades, independentment dels interessos humans. No hi ha neutralitat, ni només informació a la xarxa. En el fons, les TIC i els mitjans digitals són tecnologies de la representació i no de la informació… És a dir, eines socials, culturals i polítiques. Res d’eines neutres per a l’aprenentatge. De tot això, ja no en parlarem, que la sessió només dura una hora i mitja.
Per cert, si rellegim els comentaris, cadascú té una posició diferent sobre què considera més important en les TIC i l’educació, i gairebé dóna per assumida per a tothom aquesta postura pròpia. No sembla, però, que hi hagi en realitat gaire consens!
Acabaré amb una confessió: jo no sé quin és el canvi més important.
Ostres, potser no hauria de fer aquesta sessió… 😉
Una conferència excel·lent, la de Boris Mir ahir a la sessió web. Felicitats! N’he publicat unes notes al bloc.
I una petita aportació al debat que es va encetar posteriorment: estic d’acord que sovint es magnifiquen les virtuts dels aprenentatges no regulats. Però recordo haver llegit la ressenya d’un estudi que mostrava com la gamer generation, els joves Nintendo, quan entren al món laboral, són més capaços d’assumir riscos, tenen menys por d’equivocar-se, un saber que han après jugant moltes partides. I aquesta actitud és ben valorada per les empreses.
Més enllà de l’anècdota d’aquest cas, que caldria situar adequadament, crec que és tot un repte aconseguir que els aprenentatges regulats dels quals ens hem dotat democràticament siguin permeables als canvis. I això val per a l’escola i per a qualsevol altra institució.