A partir de l’estudi Social networks around the world 2010, que indica que un 55% dels usuaris no poden accedir a les xarxes socials des de la feina, l’apunt ha generat un debat extens (ha arribat als 80 comentaris) i molt interessant, amb aportacions molt valuoses, que destaquen el xoc cultural que han suposat les xarxes socials als llocs de treball.
En aquest sentit, els usuaris qüestionen el paradigma de control, que sembla perdurar a les organitzacions, i aposten pel de confiança en l’ús d’aquestes eines a la feina. S’esmenta el concepte de caràcter mixt de les xarxes socials, que són, de manera indiferenciable i inseparable, professionals i personals alhora. Per tant, des d’aquesta perspectiva d’usuaris o persones líquides, és molt important definir els objectius de generació de valor públic i establir-ne els criteris d’avaluació que seran els que han d’acabar convencent l’organització.
El debat mostra, així mateix, la necessitat de fugir de la tradicional perspectiva unidimensional en els serveis públics per derivar cap al treball col·laboratiu (del one to one al many to many) en el qual les xarxes socials juguen un paper clau.
Amb tot, són uns quants els participants d’aquest debat que aposten per la formació i la pedagogia en tots els estaments de l’Administració i, especialment pel que fa als qui l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) defineix com a personal directiu, amb l’objectiu que els líders arribin a valorar l’oportunitat que brinden les eines 2.0 i el cost que suposa impedir-ne l’accés al lloc de treball.
Què més hi podem afegir?
Problema d’organització i de recursos humans o bé d’educació i cultura, de saber què pots fer a la feina i què no. En algunes organitzacions creuen que és més fàcil tallar el problema que no pas tractar-lo des de l’arrel per comprendre’l i educar en les bones pràctiques.
Sí, Àngela, també és un problema d’educació 🙂 Però la comprensió, al meu entendre, ha de tenir uns límits molt evidents: que els efectius de l’Administració treballin a plena producció.
Cal una redefinició del concepte de lloc de la feina, tan físic com virtual. Si la qüestió és l’accés a les xarxes socials per a un ús recreatiu o personal, no és res més que la versió 2.0 de l’ús del telèfon o de la lectura de la premsa. O del fer el cafè. Totes les masses piquen. Sens dubte és un tema apassionant.
Totalment d’acord, Miquel. En el lloc de treball físic podem usar el telèfon per a una gestió concreta que eviti invertir més temps que si ens haguéssim de desplaçar. Com també podem llegir notícies per raó de la feina que fem. Així, d’idèntica manera, hauríem d’entendre l’ús de les xarxes i webs 2.0, no? Podem admetre altres usos? Amb quina realitat ens trobem a la feina?
Suposo que les feines es poden classificar de moltes formes. Una primera és si hi ha relació amb persones de fora l’organització o no. Si n’hi ha, llavors es pot parlar d’una feina dospuntzeroable. Si no n’hi ha, potser és admissible un codi de bons usos de les xarxes socials i d’Internet, igual que n’hi ha un de no escrit sobre fer el cafè, fer petar la xerrada o llegir el diari. Algunes feines demanen més concetració que d’altres en un tema determinat. Això pot demanar aïllar-se de la societat de la interrupció i la distracció.
Para mí es un tema de choque cultural. Y creo que es mucho más profundo de lo que parece a simple vista. Es difícil para una empresa (como modelo) delegar en las personas la autogestión, el autoaprendizaje y la libertad/responsabilidad de sus actos.
Da igual si hablamos de redes sociales o de controlar horarios. Te pago, y por lo tanto tengo derecho a decidir y gestionar tu energía física y psíquica. Las redes sociales crean un gran conflicto entre su potencial profesional (económico para las organizaciones), y su potencial amenaza a la vocación de control propia de los entornos de trabajo, tal y como los conocemos.
Bon debat! Merci!
Ui, aquest debat dóna per a molt! Jo penso que, com amb tantes coses, és un tema de cultura, de cultura corporativa i de seny personal.
Tens raó Maria Jesús. Crec que, més clar i millor que jo, has dit el que jo volia dir i has posat el dit a la llaga: és un xoc cultural; i com bé dius, tant l’hi fa que parlem d’ús de xarxes socials com de control horari. Fa deu o quinze anys, el debat, des d’un punt de vista empresarial, s’hagués circumscrit a usar el telèfon de la feina per a converses privades.
Però amb les xarxes socials, a banda de l’ús potencial professional, el que succeeix és que l’ús privat en temps de feina té reflex públic: si posteges en hora de feina, el teu mur ho reflecteix, i qui ho veu pensa “caram aquest, quina cara que usa el Facebook a la feina, i quin poc control que hi ha en aquesta empresa”. En canvi, si reserves les vacances per Internet des de la feina no té aquest ressò públic.
Com apuntava abans, cal aconseguir l’equilibri entre cultura corporativa i seny personal, i això no és gens fàcil.
Este debate es parecido al iniciado hace años con el uso de Internet en el trabajo. Ahora parece imposible creer que en su día hubiese detractrores, no ya por el mal o el buen uso que se pueda hacer de él, sino por que se da por supuesto que se hará un mal uso. Como dice María Jesús Salido (Odilas), es un tema cultural. Control vs confianza.
Un saludo.
Ya lo ha dicho Antonio: es momento de cambiar el paradigma del control por el de la confianza. El control es una ilusión y la confianza funciona.
Alberto, totalmente de acuerdo: hay que huir del control y basar las relaciones profesionales en la confianza. Pero ello no puede ir sin llevar de la mano una adecuada difusión y capacitación en buenas prácticas en el uso de los medios que la organización pone a disposición de su gente, ya sea mediante un código ético (en el àmbito público, el EBEP ya lo prevé) o mediante la asunción de un compromiso mutuo de no control a cambio de buenas prácticas.
¿Créeis también que deberíamos fomentar una cierta cultura crítica en el uso de estas herramientas para evidenciar precisamente todo su potencial? En un escenario donde dominara la confianza en la autogestión de la responsabilidad en el uso de las redes por parte de los profesionales, ¿debería comportar también una clara crítica de los malos usos? ¿O es contraproducente en un estadio bastante inicial como el actual?
Respondiendo a tu pregunta, Jordi, creo que se debe fomentar esa cultura crítica sobre el uso de estas herramientas, dejando claro los malos usos, sobre todo por desconocimiento, no por control, y en este sentido no creo que sea contraproducente. Y por supuesto incluyendo a todos los niveles organizativos.
Dentro de las organizaciones públicas, no pueden haber diferencias entre ningún empleado: des de los subalternos, pasando por los técnicos hasta los cargos, todos han de ser iguales en el uso de herramientas tecnológicas cuyo uso se va extendiendo.
Confianza es la palabra que debe definir las relaciones. Porque cada cual tiene una carga de trabajo diario que debe cumplir, con apertura a las redes sociales o sin ella.
Estamos, como decís Alberto, María, Àngel, Antonio…, ante un cambio de paradigma donde debemos sustituir el control por la confianza. Y los cambios de modelo son estratégicos, cuestan tiempo y comprensión.
Me parece bien insistir en ser tácticos y no aspirar al todo o a nada. Eso es avanzar hacia la asunción de un compromiso mutuo de no control a cambio de buenas prácticas (con código ético previsto en EBEP, como apunta Àngel), pero también determinar cuáles son los malos usos para hacer posible el encuentro con quienes tienen la competencia de regular actualmente el acceso a dichas redes.
De totes formes, penseu que aviat tothom tindrà un mòbil personal connectat a Internet sempre. Llavors, de què estem parlant? De la connexió via ordinador a la xarxa de l’organització? De la restricció de l’ús del mòbil a “la feina”? Coses noves.
Ostres, és veritat, Miquel: el mòbil…
Pero seguiremos con el mismo tiempo para afrontar nuestras tareas… 😛
Realment crec que l’accés generalitzat del mòbil a Internet farà la pregunta original innecessària, potser. Perquè, a més, crec que accedir al repositori personal d’informació hauria de ser un dret. Fins i tot, crec que una persona ha de poder tenir totes les eines per ser eficient a una feina o tasca. Jo, circumstàncies, arxiu, web, xarxes socials.
Para regular el acceso a las redes sociales hay primero que aclarar que uso se hará de esas redes: uso personal, personal pero con fines profesionales; únicamente con fines profesionales; o se utilizarán en nombre de la entidad para la que trabajas. A lo mejor no hay diferencia entre usar el teléfono, email, Internet, o las redes sociales con fines personales o profesionales. Y si no se ha regulado el acceso por estos medios, no veo que haya más peligro con las redes sociales. Ahora, si vamos a regularlo, entonces saltarán las suspicacias y la falta de confianza. Y habrá que tener cuidado.
Un uso como el que le estoy dando ahora sería encuadrado en el personal con fines profesionales. ¿Estaría bien visto en mi organización si lo hago en horario de trabajo? Siendo funcionario me temo que no.
Miquel, la mobilitat potser serà el detonant que obrirà les ments a la nova situació 🙂
Antonio, con la digitalización se superponen las dimensiones personal, social y profesional. Hay que tratarlo entonces de otro modo; desde una nueva òptica y enfoque de aportación de valor a la organización y la ciudadanía por parte del funcionariado.
El debate sigue vivo e interesante.
Antonio: hay trabajos en los que alguna herramienta está conectada siempre a Internet (por ejemplo, en una oficina sentados delante de una pantalla). O en una oficina de turismo. En otros más blue collar esto no es así (parada en el mercado, construcción, …). Aquí hay otro motivo para la brecha digital.
Hi ha coses que és millor fer en línia per ser productiu. Qui no ha assistit mai a reunions improductives?
Creieu que té sentit restringir les trucades? Té sentit fer com fa la Xina de restringir l’accés a certes webs?
Cal valorar les grans oportunitats que proporcionen a nivell de creativitat, innovació i de relacions socials i també tenir present que és un fenomen inevitable.
On volem ser? Al costat de col·laboradors o lluitant sols contra tothom?
És l’eterna pregunta, recordo que ja es deia el mateix del l’ús del telèfon amb finalitats personals. Crec que seria bo distingir clarament el contingut de les feines. N’hi ha algunes en les quals, pel desenvolupament que comporten, poder accedir a la xarxa no té, a priori, cap relació amb la feina (cadena de muntatge), mentre que n’hi ha d’altres en les quals l’ús de les xarxes pot contribuir a millorar el perfil, capacitats i coneixements dels treballadors.
Però acabem amb dos temes rellevants: per una banda la por d’alguns caps respecte a allò desconegut (he viscut aquesta situació quan un cap no entenia què podia aportar a la meva feina usar Twitter o un bloc), i per l’altra l’ús inadequat d’algunes persones (sempre hi ha excessos).
El primer punt el podem combatre amb informació i formació. El segon, acaba suposant restricció i no només per als qui en fan un mal ús.
En els meus molts anys a l’Administració, he treballat a prop de gent molt i molt treballadora. Al costat d’aquestes persones, però, també he descobert alguns exemplars que no necessitaven Internet, ni ordinadors ni mòbils per perdre el temps en qüestions que res no tenien a veure amb la feina que se suposava que havien de dur a terme. Corrillos en deien a l’Administració de l’Estat on treballava abans: un grup de persones es reunia cada matí a primera hora i a última hora de la jornada laboral a petar la xerrada per comentar les caques dels nens, l’educació que els havien de donar, l’insultants que eren els programes de Tele5 (però que ells/elles s’empassaven cristianament), en fi temes interessantíssims i completament relacionats amb els impostos, com podeu observar. Els mitjans, com ja s’ha dit, no fan que la gent treballi més o menys i més a gust o més a disgust.
Personalment, però, crec que la prohibició, en canvi, fomenta tornar-se rebel. Com han dit l’Antonio i l’Alorza, efectivament, potser és moment de canviar el paradigma del control pel de la confiança en molts aspectes.
Estar conectado equivale a tener acceso a información y a otras personas. Eso es positivo e imparable. ¿Para qué sirve un ordenador sin acceso a la red? Y en breve… ¿para qué sirve un empleado sin acceso a la red?
Al argumento de que la red te puede despistar cuando estás trabajando, habría que añadir que también te puede despistar trabajar acompañado de alguien. Los jefes que vetan el acceso a la red de sus empleados deberían ser coherentes y encerrarlos en cubículos solitarios, y además cachearlos cuando entran a trabajar (por si llevan un sudoku escondido en el bolsillo).
Pero también es cierto que demasiado a menudo pretendemos convencer sólo apelando al sentido común. Hay que acreditar con resultados e indicadores el impacto positivo de la red en el trabajo. Hay que convencer a los indecisos aportando datos de desarrollo de negocio, de mejora de la productividad, de mejora de resultados. Sin esos datos seguiremos sumidos en un debate de opinática y sensaciones.
Creo que la ubicuidad que te ofrecen las redes sociales (Facebook, por ejemplo) hacen que sea más fácil salir de la perspectiva única (o unidimensional: del one to one al many to many) en los servicios públicos. Esto, como ya he comentado en Tecnimap, nos sitúa más cerca de la ciudadanía a su lado en un hilo p2p, y podemos ofrecer así más confianza, y por lo tanto aumentar la productividad a través de estas vías. 🙂
Un abrazo !
Molts cops he pogut resoldre dubtes a la feina gràcies als contactes que tenia a la xarxa: plantejar una pregunta, per exemple, al Twitter, i rebre tres o quatre respostes en menys de dos minuts és impagable per a l’Administració i per a qualsevol empresa. Treballar en xarxa no és només usar les eines, és tenir un cap preparat per treballar en mode 2.0, col·laborativament i amb molts altres factors que ja s’han descrit. I crec que tots els que hem parlat tenim clar que és cap aquí cap on hem d’anar, oi? 🙂 Una abraçada per a tothom!
Miquel: sí, estoy de acuerdo: dentro de poco todos tendremos un móvil conectado permanentemente a Internet. Pero el debate, donde se vuelve peliagudo, es sobre el uso de la red y de las redes sociales desde el puesto de trabajo, especialmente cuando por el tipo de trabajo o de funciones a desempeñar no es, a priori, necesario estar conectado o potencialmente conectado a redes sociales.
Genís: también de acuerdo, pero no es tanto hablar de para que sirve un empleado sin conexión a la red sino de para que sirve un empleado sin conexion a redes sociales (Facebook, Twitter, etc). Hace unos años el debate, también en la Administración Pública, era si todos los empleados debían de tener los mismos privilegios de acceso a Internet. Éste es ahora un debate ya superado, pero en general se acepta que el acceso a internet lo sea por razones profesionales (más o menos directas), y precisamente el quid de la cuestión está en el choque o convivencia del acceso a las redes sociales y de su uso responsable desde el puesto de trabajo…gran problema éste, porque no se trata de lo que la empresa u organización gaste en garantizar el acceso a la red de sus empleados sino en el coste del tiempo que esos empleados emplean en acceder a la red, y en especial a las redes sociales, durante su jornada laboral.
Torno a dir que cal definir lloc de treball. L’ús de les xarxes socials comporta noves formes de gestionar el temps de treball, però també el temps d’oci. Perquè amb l’accés permanent (per qualsevol dels mitjans: mòbil, a casa, Ipad, etc.) a Internet, fora de l’anomenat horari laboral també es pot fer servir Internet per treballar. I el teletreball? No es tracta, però, que es treballi tot el dia, sinó que es concentri l’atenció durant un període del dia en una tasca per guanyar-se les garrofes, mentre que la resta del dia la concentració sigui en l’oci (família, esport, lectura, etc) sense excloure el negoci. Són noves formes de distribució de la densitat d’atenció de cadascú, no us sembla?
En tot cas, cal desenvolupar mesures de l’impacte positiu de l’ús de la internet, i cal avançar en el treball per objectius.
I repeteixo, una cosa és aquest tema per als white collar i una altra per als blue collar. Compte, que l’escletxa digital no es faci encara més gran.
Hola!
Y más allá de la necesaria medición, las redes son un buen entorno para la gestión del conocimiento. Me parece que hay una potencialidad de Facebook para explotar y es la posibilidad de crear comunidades de práctica, o redes verticales, o redes de personas expertas abiertas y extramuros… fuera de nuestro entorno laboral o local.
Éstas, además y puntualmente, pueden interrelacionarse transversalmente en procesos que exijan que se comparta conocimiento más multisectorial.
No sé 🙂
Hay gente que sigue viendo las redes exclusivamente en su faceta horizontal sin atender a estas otras posibilidades.
Jo m’apunto al que diu en Genís: la xarxa t’amplia el camp d’acció. Però pel que sembla hi ha molta gent que l’ha utilitzat sense control, i això és un problema que cal resoldre: potser les persones que no són capaces d’utilitzar-la per a finalitats laborals no han de tenir dret a fer-ho.
Meius, no estem davant d’un fair use of the Internet? L’ús raonable de la Internet ha de figurar dins dels plans d’incentius, del treball per objectius, etc.
I quan es faci amb el mòbil, fent servir un canal físic separat del de l’empresa… Tornem a estar potser al punt de “hi ha gent que llegeix el diari a la feina”, versió 2.0.
Només que ara se’ls obre un munt d’oportunitats infinites, si estan poc motivats i tenen massa temps per perdre. A la universitat els estudiants tampoc no poden accedir a determinades pàgines, això s’ha acceptat bé, no?
Si la relació de les persones amb la feina funcionés per objectius i no per hores de presència en un lloc de treball, l’accés a les xarxes socials no es veuria tan problemàtic, em sembla.
De segur que amb això no n’hi hauria prou, que cal encara molta pedagogia perquè les empreses entenguin què hi guanyen si els seus treballadors participen en xarxes socials.
Marta. Amb els objectius cal anar en compte. Tal com diu Marc Cortes, hi ha gent que no en traurà productivitat del seu ús. Ara bé, crec que no tot ha de ser productiu en aquesta vida. Per innovar a vegades cal invertir temps en coses no directament productives. Sóc un ferm creient en què cal incentivar i valorar les noves idees a tots els nivells. Si no, com és que Google permet als seus empleats invertir el 20% del seu temps en projectes personals fora del seu mapa de producte?
Ara entenc perquè m’agrada més Twitter… quina mandra llegir tot aquest text per entendre de que và la discussió! :))
La meva opinió es que tallar les xarxes socials no és la solució, el problema d’arrel és l’actitud, i això no es canvia per obligació ja que sempre es pot desviar cap un altre cosa.
Des del meu punt de vista, via Twitter, amb la limitació de 140 caràcters, no s’hauria pogut donar opinions tan elaborades. La mateixa mandra potser l’haguessis tingut a Twitter… si haguessis trobat els tuits rellevants.
Sí, hi estic d’acord. Però no em podeu negar que seguir un debat com aquest, o d’altres encara més llargs, requereixen una bona dosi de temps!
Hola!
¡Qué debate más interesante! Muchas cuestiones que me sugieren precisar en lo ya dicho:
1) ¿Cómo transformar la idea de que la productividad en la Administración no se incentiva y de qué hablamos cuando hablamos de productividad como alguien ha dicho más arriba?
2) ¿Quieren las administraciones REALMENTE cambiar?
3) ¿Cómo aceptar la libertad de las redes sin MIEDO ?
4) ¿Cómo aprender a gestionar el tiempo en este nuevo escenario de las redes (en la linea de lo que dijo M Estella)?
5) En definitiva: EDUCACIÓN para un nuevo escenario …deberá aún correr mucha agua bajo el puente.
Por cierto: muy bueno el trabajo de investigación citado al comienzo.
El principal repte que tenim davant nostre en aquests moments és fer pedagogia de les xarxes socials i de les múltiples aportacions que poden fer a les nostres organitzacions. Cal trencar el tòpic. Per això cal convèncer a directius i responsables que ser present a una xarxa social és molt més que intercanviar comentaris o mirar fotografies.
Les xarxes poden ser una font important d’informació que pot resultar del tot útil per a les empreses i les institucions. Ja no estem tancats en una oficina, aïllats. Podem obtenir dades útils per a tothom. D’aquí que les xarxes ens puguin ajudar a generar nous fluxes d’informació que poden arribar a trencar la verticalitat de molts organigrames interns.
Hem de menysprear la informació que ens aporti una administrativa que domina les xarxes perquè orgànicament no té la funció de transmetre informació útil als nostres superiors? Per descomptat que no!
Però també cal tenir en compte altres aspectes. Cal ordenar quines persones de les nostres organitzacions generen informació a les xarxes sobre nosaltres mateixos. En cas contrari, podem veure perjudicada la nostra reputació. Això no significa que s’hagi de prohibir l’accés a les xarxes. Totohm ha de fer un exercici de responsabilitat i saber què podem explicar i què no. I no perquè no convingui explicar segons què (que també), sinó perquè una tramesa desafortunada o mal explicada ens pot perjudicar molt més del que ens pensem.
Un debat molt interessant!
Les xarxes socials han canviat la nostra vida i, evidentment, han de canviar les formes de treball. Generen fins i tot nous treballs…
Penso que en algunes organitzacions s’ha de treballar molt per integrar-les a la feina, i l’Administració n’és una. Però aquest debat és massa gran per a mi i per a un senzill comentari a un bloc.
Només voldria comentar una sensació: a vegades les institucions es veuen obligades a tenir presència a les xarxes socials. Si no tenen un Facebook, un Twitter, blocs, etc. sembla que estan desfasades. I penso que s’ha d’estar a les xarxes socials, però també penso que com a generadores de continguts i d’informació, les institucions han de fer la reflexió: ¿què hem d’explicar? ¿Què podem aportar? ¿Quin servei a la ciutadania fem estant a les xarxes socials?, etc. Ser-hi per ser-hi no crec que es pugui considerar un bon ús de les xarxes socials.
Salutacions.
Estic absolutament d’acord amb la Victòria.
També tinc aquesta sensació que l’Administració sembla que estigui obligada a tenir presència a les xarxes socials més rellevants, però realment és necessari aparèixer a tot arreu? Hi ha una demanda d’informació per part de l’usuari/ciutadà que les eines corporatives existents (que no siguin de tercers) i les pàgines corporatives no puguin satisfer?
Com a ciutadana no necessito les xarxes socials per res que no pugui satisfer amb les eines existents fins ara (no dubto del lema renovar-se o morir).
Com a administradora web, informàtica i usuària de les noves tecnologies no em puc quedar enrere ni en xarxes socials ni en qualsevol altre informació tecnològica que pugui afectar la meva feina i la meva necessitat de coneixement. Tot i així, avui és el meu primer dia a Twitter i aquest el meu primer comentari a un bloc.
Realment la diferència que trobo de moment és que fins ara, jo buscava la informació que m’arribava. Ara és la informació que m’interessa la que m’arriba a mi. Però en qüestió de temps? Encara no puc opinar, tot i que reconec que pot arribar a ser addictiu.
Per acabar, per què l’ús de Flickr si tenim el CliCat? Per què una eina de tercers i no la promoció d’una eina pròpia com el BIG?
Salutacions.
Davant de la falta de formació i/o informació hem acabat assolint que les xarxes socials són per diversió i oci.
Primer de tot hauríem de conèixer totes les possibilitats que ens ofereixen aquestes xarxes, les quals tenen un ventall de possibilitats a la nostra feina.
No per quedar-se desfasats, sinó per poder oferir un millor servei. S’haurien de dedicar alguns recursos per veure què es pot treure d’aquestes xarxes, i si és per millorar, poder implementar les xarxes socials a l’Administració.
Un últim apunt és que cada persona ha de ser responsable al lloc de treball. Com abans s’ha comentat, hi ha mil formes de perdre el temps i no ha de ser necessàriament en les xarxes socials.
Interessant.
Des del meu punt de vista, el problema radica estrictament en la maduresa tecnològica tant de les administracions com dels qui les utilitzen. Una xarxa social, sigui quina sigui (Facebook, Twitter, etc.) conté un component tan estrictament personal com un altre de professional, si fa no fa el que passa amb el correu electrònic.
És imprescindible, com he llegit anteriorment, aconseguir una integració d’aquestes xarxes socials a l’entorn laboral de l’Administració, i per a això, és necessària formació que ensenyi a qui ja n’és usuari, a utilitzar-les de forma correcta en el context laboral (és un FET; ser usuaris de xarxes socials no implica conèixer les seves implicacionas i els seus límits ni saber-ne gestionar el contingut/temps) i a qui no les utilitza/coneix, a veure-les com una eina d’informació i suport (independentment d’edats o costums de treball).
Salutacions cordials.
Estic d’acord amb l’Imma: cada persona ha de ser responsable al seu lloc de treball, però tots coneixem algú que “sap perdre el temps” a la feina, ja sigui fent el cafè, llegint el diari, navegant per Internet o senzillament xerrant.
Penso que els treballadors que són responsables ho seran igualment, encara que tinguin accés a les xarxes socials i aquells que normalment s’escaquegen, trobaran un nou motiu per fer-ho.
De totes maneres, no crec que el fet de tenir accés al Facebook a la feina tingui molta utilitat per a l’empresa, sincerament.
Fa sis dies que es va obrir aquest debat i, després de moltes intervencions, crec que no hem arribat massa més enllà del primer dia:
1. Les xarxes socials són d’utilitat en alguns llocs de treball, molt concrets, però no amb caràcter general, i
2. Hi ha gent, a qualsevol organització, que perd el temps, ja sigui fent cafès, fent “corrillos” com ha dit la Núria, fumant a la porta (ara que no els deixen fumar al lloc de treball, i qui fumava molt segueix fumant força i, per tant, dedicant un temps rellevant de la seva jornada de treball a aquesta tasca que, per a ells, és plaent), llegint el diari (ara el llegeixen per Internet), trucant per telèfon (ara envien correus electrònics particulars i miren vídeos del YouTube d’enllaços que els passen per correu-e els col·legues)….
De gent amb cara n’hi haurà sempre. L’accés a la xarxa no és més que un mitjà més de dispersió per a aquell que es vol dispersar, i l’accés a les xarxes socials mitjançant la xarxa no és més que un motiu més de dispersió per a aquells que usen l’accés a la xarxa per dispersar-se.
Per tant, ¿per aquesta raó hem de tallar o restringir l’accés a la xarxa? ¿Per això hem de limitar o impedir l’accés a les xarxes socials? Segurament no.
És clar que, com bé diu la Marta, si tots els llocs de treball fossin mesurables per objectius, tant faria que es limités l’accés a la xarxa i/o a les xarxes socials, i aquí apareix el que en Miquel aportava respecte de la definició de lloc de treball: amb la connexió permanent s’ha perdut el concepte de jornada de treball. Tots els qui estem permanentment connectats acabem contestant correus electrònics de feina a hores intempestives i des dels llocs més inversemblants (no us he d’ocultar que jo em vaig començar a preocupar quan vaig veure’m contestant correus de feina un dia, molt entrada la nit, alhora que duia a terme aquelles funcions fisiològiques de les quals cap humà es pot lliurar…). Però no tots els llocs de treball són mesurables per objectius, n’hi ha que requereixen la presència fìsica de la persona, faci més o menys activitat (atenció al públic) i, per tant, en això de l’ús de la xarxa i de les xarxes socials potser caldria plantejar-se si seria adient aplicar diverses vares de mesurar.
Un debat interessant…
Ah, per cert, veig que el bloc publica els missatges amb la indicació horària endarrerida una hora respecte de l’horari vigent… sembla que estiguem fent un debat britànic 😉
Interessantíssim el debat.
La peculiaritat de les xarxes socials, peculiaritat compartida amb Internet tot i que amb característiques ampliades, és que tenen un caràcter mixt: professional i personal, indiferenciable, inseparable.
Ara mateix estic dedicant temps de la meva vida personal (un temps considerable com apunta en Daniel Julià ;-), d’un cap de setmana al matí, per interessar-me per un debat que afecta la meva vida professional, i no he fitxat. De vegades he pogut resoldre problemes professionals gràcies als contactes personals que tinc en xarxes socials, tal com apunta la Núria Vives… És clar que en algun moment responc un correu o un tuit no professionals des de la feina, però també és cert que ara mateix puc aplicar al meu lloc de treball l’expertesa que he adquirit en xarxes socials gràcies a un interès i dedicació purament personal…
Aquesta ambigüitat i indefinició, que d’una banda pot ser tant fèrtil i productiva, és la que resulta temible per a l’Administració, a qui, com sabem, agrada el control, la mesurabilitat i les coses previsibles. L’Administració és normativa.
Tal com s’ha dit, de les xarxes socials se’n pot fer tan bon o mal ús com del telèfon, el diari o les xerrades de cafè. I l’Administració té més tendència a retallar els mitjans per curar-se en salut que a posar mesures correctores de les males pràctiques comprovades o, encara més important, que a estimular un bon ús i permetre als seus treballadors un desenvolupament proactiu i responsable de les seves tasques.
Cal un canvi de mentalitat, sí, però aquest canvi no és respecte a l’ús de les xarxes sinó que afecta el fet com l’Administració entén els seus llocs de treball i les capacitats dels seus treballadors, com apunten molts dels comentaris.
Una buena forma de incentivar el cambio hacia modelos de confianza que substituyan a los tradicionales (y aún mayoritarios) del control, y a la vez produzcan retorno, es impulsar arquitecturas de participacion en redes a través de trabajo colaborativo sobre temas concretos relevantes. Puede ser una entrada más normalizada de la red en el puesto de trabajo. Y no nos engañemos: es duro. Aquí no se dispara la participacion masiva. Lo intentamos, como sabéis en el contexto del Departament de Justícia. Hay resultados de todo tipo. La penetración no es homogenea como tampoco es masiva la presencia de la red en las administraciones públicas (por ahora).
Plantegeu un debat molt interessant…
Se m’ocorren diverses coses. Una primera, que ja heu anat comentant, és la qüestió del control-confiança. Plenament d’acord amb Núria Vives en la qüestió que qui vol treballar treballa i que qui vol perdre el temps el perd, sigui de la manera que sigui. Altrament, penso que existeixen prou dades, avui per avui, de molts àmbits diferents, que alerten sobre els perills del control. I si ens hi fixem, els entorns més relacionats amb el control (medis penitenciaris, joves infractors…), han anat entenent que cal obrir noves perspectives en aquest sentit. La història també ajuda: el control exhaustiu porta a la insurrecció… Així que de vegades el control porta al descontrol i, a mode de profecia autocomplerta, s’acaben presentant certament els temors més profunds de qui pretenia evitar-ho… Potser sóc una mica anàrquica…
Una segona reflexió té a veure amb la intel·ligència, que jo l’entenc com una capacitat d’adaptació al medi. No podem donar l’esquena a les noves realitats i viure al marge dels canvis, ja siguin de la mena que siguin.
Una tercera qüestió versa sobre els objectius de treball. Tothom té els seus, i em sembla que aquest és un sistema de mesura que ofereix una lectura clara sobre la responsabilitat de cadascú. Si els objectius de treball es compleixen… quin problema hi ha si les persones troben els seus moments de motivació personal?
Una altra reflexió es refereix a les evidències. No podem pretendre el canvi si no en mostrem el benefici. Les coses no es modifiquen sense més, sinó que hi ha d’haver indicadors que així ho aconsellin. La inclusió de justícia a l’e-Catalunya va ser possible quan es va mostrar als dirigents l’augment de participació que es donava en horaris extralaborals. Valgui això a mode d’exemple. No oblidem que l’Administració és un gran ens de tall molt tradicional. El canvi sí… però caminant es fa el camí.
Per acabar, no crec que totes les persones siguin iguals. No crec que sigui coherent que paguin justos per pecadors. Cal tractar les persones en les seves individualitats, i no com una massa amorfa sense distincions. Així que, si hi ha elements interferidors, cal actuar-hi directament i no indiscriminadament cap a tot un col.lectiu.