Accés a les xarxes socials des del lloc de treball

A partir de l’estudi Social networks around the world 2010, que indica que un 55% dels usuaris no poden accedir a les xarxes socials des de la feina, l’apunt ha generat un debat extens (ha arribat als 80 comentaris) i molt interessant, amb aportacions molt valuoses, que destaquen el xoc cultural que han suposat les xarxes socials als llocs de treball.

En aquest sentit, els usuaris qüestionen el paradigma de control, que sembla perdurar a les organitzacions, i aposten pel de confiança en l’ús d’aquestes eines a la feina. S’esmenta el concepte de caràcter mixt de les xarxes socials, que són, de manera indiferenciable i inseparable, professionals i personals alhora. Per tant, des d’aquesta perspectiva d’usuaris o persones líquides, és molt important definir els objectius de generació de valor públic i establir-ne els criteris d’avaluació que seran els que han d’acabar convencent l’organització.

El debat mostra, així mateix, la necessitat de fugir de la tradicional perspectiva unidimensional en els serveis públics per derivar cap al treball col·laboratiu (del one to one al many to many) en el qual les xarxes socials juguen un paper clau.

Amb tot, són uns quants els participants d’aquest debat que aposten per la formació i la pedagogia en tots els estaments de l’Administració i, especialment pel que fa als qui l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) defineix com a personal directiu, amb l’objectiu que els líders arribin a valorar l’oportunitat que brinden les eines 2.0 i el cost que suposa impedir-ne l’accés al lloc de treball.

Què més hi podem afegir?

View in english

89 thoughts on “Accés a les xarxes socials des del lloc de treball

  1. Reprenc el tema de l’adaptació al medi que comenta la Mercè Cartié (que ha entrat, amb força, al tema del 2.0 i les xarxes socials: benvinguda!) i és que, si volem fer la feina bé, si som mínimament exigents, cal que anem superant: ja no val a dir sóc llicenciat en bla bla bla. Les eines, les feines, la normativa, tot evoluciona i, si volem fer la nostra feina bé, un requisit fonamental és anar-se adaptant als canvis, a la innovació que, en gran part, ens van pressionant des de la xarxa.

    I, Mercè, qualsevol dia d’aquests tornem a fer una anàlisi d’aquestes dades, però ja és curiós que coincidim aquí en dissabte diverses persones del Departament, oi? 🙂

    M'agrada

  2. El debat és molt productiu, serveix de molt: envieu-hi les persones a qui els pugui servir el que s’hi diu 🙂 Difonem-lo, tuitegem-lo…

    En l’accés a les xarxes des de la feina, com dieu, cal considerar aquest caràcter mixt del que és públic i privat, aquest encavalcament entre usos professionals i privats, que tan bé heu descrit tothom en general i la Judith i la Núria, en particular. És aquesta la raó de la situació de descol·locament que viu ara intensament l’Administració. Treball en caps de setmana que produeix coneixement que s’aplica directament a la feina (què és sinó el debat d’avui en dissabte? 🙂 i el fet que des de la feina estant podem respondre algun correu o enviar algun tuit, sense abusar-ne.

    Continuem el debat. Demostrem que som molts els qui volem fer un bon ús d’Internet al lloc de treball. I per als altres cal estimular una educació positiva cap al bon ús d’aquestes eines i un desenvolupament responsable de les tasques; però, un cop fet això, també apel·lar al sentit comú i sobretot que algú els encarregui feina 😛

    M'agrada

  3. Bon día: Esto también lo comenté ayer en el blog de @antoniogalindog. “Creo que es importante saber si cada persona aporta valor en el proceso y de dónde obtiene lo necesario para esa aportación. Y creo que en las redes por su uso del principio p2p (El principio p2p: cuanto más bajo sea el coste de participación más fácil) es muy fácil obtener de los demás información útil para aportar valor a tu trabajo”.

    M'agrada

  4. Interesantísimo debate!! Siento llegar con retraso.

    La clave, como ya se ha señalado reiteradamente, es la CONFIANZA. Las organizaciones deben pasar de la cultura del control a la confianza. Y creo que la situación actual (crisis) puede ser una oportunidad para ello. ¿Por qué digo esto? Porque el control es costoso, y los recortes presupuestarios aprietan, obligando a realizar cambios. Cambios que seguramente se materializarán en la simplificación de procesos para suprimir controles prescindibles con objeto de minorar, o no incrementar, las plantillas. Y estos controles suprimidos se argumentarán posiblemente como el necesario cambio hacia la confianza (ya se lo he escuchado decir a mi Gerente, y ya sabemos que cuando un político trina, trinan otros a la vez). Y en un contexto de cambio siempre será más fácil introducir pequeñas pinceladas hacia otro tipo de confianza: la confianza en los empleados.

    En cualquir caso, como decía Genís Roca anteriormente, difícilmente se conseguirá que la apertura se materialice si no la sustentamos en datos, resultados, indicadores… Y esto me suena a calidad. Y, ¿no están casi todas las Administraciones enfrascadas ahora en la implantación de sistemas de gestión de la calidad? Pues a lo mejor resulta una oportunidad…

    Si pretendemos que el acceso a las redes sociales de los empleados de las administraciones públicas sea, no sólo una realidad, sino promovida desde las propias Administraciones, tenemos que demostrar cuáles son los beneficios.

    Resumiendo, se debe forzar a las Administraciones hacia la confianza y facilitar datos objetivos sobre lo que se puede conseguir.

    M'agrada

  5. D’acord amb la Núria, l’Àngel, Jordi Cornet, Jordi Graells i molts més… Formació, ¿però per a qui? Sospito que els primers que haurien de rebre formació han de ser els caps.

    Perquè, després d’anys i anys treballant a tota mena d’entitats he arribat a la conclusió que els meus caps sempre han estat uns ignorants de les tecnologies. Inclosos els responsables de les àrees informàtiques. I això m’inquieta bastant. He assistit a moltes jornades i seminaris on es parla de la importància de les tecnologies a les administracions, i poques vegades he trobat càrrecs entre el públic (no entre els presentadors…).

    Sobre l’ús que fem el personal de les xarxes socials també vull dir que ara mateix és difícil establir la separació entre vida personal i vida laboral, tots ho sabem. I la cosa no és tan nova: a les grans multinacionals, els treballadors presenten les seves famílies, porten els nens a les mateixes escoles, passen els caps de setmana en zones determinades d’estiueig. Això és el mateix! ¿Com pretendria l’Administració, doncs, que els treballadors públics ens fragmentéssim? Des que hi ha la pàgina web de gencat al Facebook m’assabento de moltes més coses del que fem que no pas abans que sols ho podia consultar a les intranets… ¿I no podré entrar perquè és Facebook o Twitter? ¿Per què barrejo estudis, privacitat i entorn laboral? ¡Quina bestiesa! Jo aprenc de tot i tot em serveix per a tot, ¡el coneixement és hol·lístic!
    Formació, formació i més formació, però per als qui poden decidir.

    M'agrada

  6. He fet una entrada sobre aquest tema. Aquí en reprodueixo la part més significativa:

    Un cop traslladada la discussió al gencat bloc, m’agradaria afegir-hi alguna cosa rellevant que ha aparegut aquests dies. Precisament Mashable publicava Why Banning Social Media Often Backfires on s’analitza les conseqüències de restringir l’accés a les eines d’Internet des de l’escola, des de la feina i en general dins d’un estat. La seva conclusió:

    “Restricting access to information is fighting the force of a global movement towards greater participation.

    Organizations that choose to block social media with an iron fist should plan to expend significant resources to enforce these rules. Additionally, there is the missed opportunity to use your citizens and employees as leverage in the all-out branding war.

    When schools restrict Internet access, we leave the important topic of cyber safety to the half-baked theories of childhood peers, or worse, to the friendly stranger students inevitably find themselves chatting with. Whatever the organizational reaction to social media is, the human response to restriction is universal: Forbidden fruit looks so much tastier”.

    Però mirant una mica què hi ha al ciberespai, he trobat dues coses interessants: Banning Social Media Is Counterproductive fa una analogia del que significa limitar l’accés als social media des de la feina, però també adverteix amb seny d’alguna possible limitació a Internet (o millor dit, de priorització de recursos):

    “Occasionally some bans make sense. For example, a university that bans downloading music on their network because of bandwidth issues is reasonable. Other bans (like those in “Footloose”) are just silly. Don’t ban social media. In the near future we’ll look back and say “Remember when we used to ban social media? What were we thinking?” Don’t be a dinosaur, because after all, they became extinct”.

    També he vist el web contrari a les restriccions, anomenat stopblocking.org, on per exemple aquests dies publicava Does blocking access to students make any more sense than blocking employees?, on adreçava alguns problemes dels joves a Internet, i on es deia:

    “I see multiple problems, though, with blocking kids’ access. First, many of them — like their counterparts in the business world — don’t need the school’s computers to access Facebook; they can do that just fine on their mobile phones. Lack of access from school won’t stop cyberbullying, either; they’ll just do it when they get home to their own computers”.

    Els comentaris d’aquestes dues fonts, i d’altres moltes que segurament es poden trobar, mostren la varietat d’opinions i la complexitat de mantenir de forma assenyada la llibertat d’accés a Internet i la responsabilitat dels seu ús. Però potser amb la diversificació dels mitjans d’accés a Internet (sobretot amb el mòbil) la discussió esdevindrà innecessària.

    En tot cas, des de les universitats crec que no és el lloc adient per plantejar-se cap restricció. Al contrari, cal afavorir, dins de la llibertat, consciència i responsabilitat de cadascú, l’ús de les bones eines, canals, xarxes, estris i oportunitats que hi ha Internet, en totes les seves formes. I cal formar-ne en el seu ús. I cal formar els formadors. En definitiva, una situació clàssica.

    M'agrada

  7. Com bé diu Maria Elizalde més amunt, sense dubte un punt CLAU és la formació, en primera instància, de responables/caps, i, en general, de totes les persones que tingui un nivell de responsabilitat professional. Això inclou TOTES les persones amb responsabilitat, no val a jugar el joc de “mentre hi hagi qui entengui del tema, jo me’n desdic o ho puc delegar”. És un aspecte de formació tecnològica, professional i social.

    No es tracta de transmetre la idea de que cal fer cursets/formacions/seminaris, etc. No, es tracta ni més ni menys d’alguna cosa semblant a un reciclatge professional; la formació en noves tecnologies i xarxes socials no s’ha d’entendre com una miscel·lània moderna o alguna cosa que es pot delegar. Som davant una nova realitat que especialment les persones amb nivells de responabilitat han d’assumir i començar a integrar a la seva vida professional.

    Salutacions de nou (gran debat!).

    M'agrada

  8. El problema com sempre, és l’ús i l’abús. Les xarxes socials poden generar debats interessants i molt més transversals que qualsevol altre mitjà. Podem saber, mitjançant aquest canal de comunicació, més l’opinió informal de tots els funcionaris sobre la nova llei de mesures per a l’ocupació que no pas per la via sindical o la dels experts. Però les xarxes socials també serveixen per perdre el temps i malbaratar els recursos de l’Administració (que cal recordar que són públics). Amb el temps serà incontroloble com el telèfon o Internet, els vint minuts d’esmorzar o… És el codi ètic de cadascú el que farà que se’n faci un bon ús o se n’abusi. I això és impossible de regular amb una norma escrita, de moment.

    M'agrada

  9. És bo que es generin aquests debats. Plenament d’acord amb tot el que s’hi ha anat apuntant. Més enllà de l’autoresponsabilitat, de l’ètica i valors personals i professionals que heu anat apuntant (i que subscric de totes totes), hi afegiria un altre aspecte per mi cabdal i en el qual, en algun moment, també es fa referència: cal més formació i sensibilització als comandaments, a les capes que són frontissa entre els politics i els tècnics, ja que són la clau de volta per anar instaurant aquesta cultura i neutralitzant recels per dalt, al mateix temps que es promou la confiança, l’autoresponsabilitat, els valors institucionals i les bones pràctiques, per baix (si em permeteu de dir-ho així).

    Enhorabona per les interessants reflexions i idees.

    M'agrada

  10. Tot coincidint amb el debat, el proper dijous -aprofito- Marcelo Lassanga, que d’aquests temes en sap molt i molt, situarà el procés de canvi real de l’Administració des de postulats burocràtics i de control fins als de la col.laboració i xarxes actuals. És el mateix debat fet des de postulats de la ciència de l’Adminstració. Es presenta interessant. Esteu invitats. Durant una hora ens situarà en la perspectiva evolutiva necessària per contextualitzar el tema.

    M'agrada

  11. Les xarxes socials són una eina potentíssima que permet ampliar el camp d’acció de qualsevol treballador en qualsevol àmbit. Les xarxes permeten generar debats enriquidors (com aquest mateix) entre professionals que d’altra manera difícilment es trobarien. La xarxa fa el món (també el món professional) més petit, apropant-nos a l’intercanvi d’experiències. Les connexions entre treballadors (públics o privats) i el món és essencial per millorar la relació amb la ciutadania (o els clients).

    Plantejar-se blocar l’accés a la xarxa dels treballadors és negar que el món ha canviat, és tancar la porta a la necessària adaptació a la realitat social en què vivim, és considerar l’eina (o la tecnologia) com a malvada en si mateixa.

    El que ens ha de preocupar és l’ús que se’n fa de la tecnologia (i del temps de treball) i treballar perquè aquest sigui l’adequat. Que les persones actuïn de la manera que considerem correcta no s’aconsegueix per la via de la prohibició sinó per la via de l’educació. Crec, des del meu humil punt de vista, que el que és necessari és formar les persones en l’ús responsable del seu temps de treball (o del seu temps vital, més aviat), redefinir el paradigma laboral posant l’èmfasi en la feina a fer i no en el temps que s’hi ha de destinar, i confiar en les bones pràctiques de la gent sense escandalitzar-se per algun tuit furtiu ni per alguna actualització de l’estat del Facebook, que mai no estarà de més estendre la presumpció d’innocència al camp laboral. I a qui n’abusi (que n’hi haurà, d’abusadors, igual que sempre hi ha hagut abusos sense necessitat de xarxa), llavors tractar-lo en conseqüència, però considerar que tothom farà un ús inadequat i barrar l’accés de manera generalitzada em recorda el trist eufemisme de guerra preventiva.

    Enhorabona per la reflexió i pel debat generat!

    M'agrada

  12. Felicitats per obrir aquests espais de debat i sobretot per aconseguir aquests resultats en forma d’aportacions.

    He fet una nova aportació com a apunt al bloc, que copio:

    El bloc de la Generalitat de Catalunya es fa ressò d’un interessant debat encetat per Jordi Graells al Facebook sobre l’accés a les xarxes socials en l’àmbit laboral. El debat parteix d’unes dades que recull l’estudi Social networks around the world 2010, les quals mostren que un 55% dels usuaris no poden accedir a xarxes socials des de la feina, a causa de les restriccions imposades per l’organització per a la qual treballen. En les aportacions en forma de comentaris (46 quan escric aquest apunt), s’han plantejat qüestions com el canvi de paradigma del control pel paradigma de la confiança, la necessitat de disposar de resultats i indicadors que avalin la millora en la productivitat que pot aportar l’ús de les xarxes, la necessitat de redefinir què entenem per ‘lloc de treball’ o l’interès per sortir de la perspectiva unidimensional en els serveis públics (del one to one al many to many).

    En una organització que conec prou bé, l’oferta institucional de formació formal en l’ús de xarxes socials és inexistent, i la que té relació amb la tecnologia bàsica i universal per al lloc de treball, inamovible des de fa més de deu anys, es limita al paquet de Word, Excel i PowerPoint. Aquesta situació evidencia una gran escletxa entre, d’una banda, la visió que té l’organització (els seus líders) de la relació amb els usuaris, l’aprenentatge professional, la gestió del coneixement i el mateix model d’organització, i, de l’altra, les pràctiques que a poc a poc emergeixen en diversos punts de l’organització en relació amb l’ús de les xarxes amb finalitats professionals i corporatives. Una escletxa que serà difícil de segellar, si no es donen dues condicions: que els professionals que utilitzen intensivament la xarxa entenguin la necessitat de presentar resultats en clau d’organització, més enllà de la seva feina concreta, i que els líders puguin valorar el cost d’oportunitat associat a la infrautilització de les xarxes.

    M'agrada

  13. Trabajo por cuenta ajena y desde hace unos meses cualquier empleado de mi empresa tiene acceso a Twitter, blogs, XING y otras redes (Facebook aún no); de hecho también se promueve su uso (ver mi foto de perfil en Twitter) con carteles, de forma que las personas puedan crear conversaciones y sinergias.

    Está visto que dando permiso y alentando a los trabajadores a hacerlo, las personas lo hacen sin afectar sus tareas y en equilibrio con su trabajo diario.

    Creo que si se prohibe se crea el efecto contrario. Aquí han sido inteligentes y lo han previsto; resultado = armonía entre las redes sociales y la productividad.

    Saludos

    M'agrada

  14. Bon dia a totes i tots,

    És evident que aquest tema és cabdal. Treballo a la Generalitat i ens estem plantejant obrir un Facebook, un Youtube i potser un Twitter. Els nostres usuaris no són la ciutadania, si més no el target potencial, sinó que és el personal al servei de les administracions públiques catalanes. Així, doncs, ¿com ens podrem comunicar amb 160.000 dels nostres ‘clients habituals’ (els de la Generalitat) si al seu lloc de treball no poden accedir a aquestes eines de les xarxes socials?

    La nostra missió no ha de ser ‘de portes enfora’, sinó ‘des de dins cap a fora’; i ha de ser també en un nou model d’Administració pública.
    Amb aquest zel de l’organització de vetar l’accés a les xarxes socials s’impedeix la gestió del coneixement en tota la seva magnitud i amplitud…

    Per posar un exemple, ens trobarem que la ciutadania sap perfectament l’estat de la xarxa de Rodalies a través del Twitter i que el personal ‘de la casa’ que treballi aquests temes es poden trobar que han de demanar ‘permís’ per saber què està passant… o que un dia ens trobarem un grup al Facebook que tracta de la nostra feina i no podrem dir res… perquè no hi tenim accés!!!

    És evident que tot plegat gira al voltant dels usos correctes i usos incorrectes, però la solució és senzilla: control de trànsit de dades (volum) i sanció del mal ús….

    Ara bé, és políticament correcte?

    Res, quatre reflexions sobre aquest interessant debat….
    Salutacions!

    M'agrada

  15. Hola a tothom i felicitats per aquest debat!

    Tot i que podria subscriure pràcticament la totalitat dels comentaris que he llegit, m’enganxo al que ara per ara m’ocupa més temps de reflexió, que és el de la formació. Com apuntava la Marta Rovira, cal formar els directius perquè són els que després obriran la porta a la resta (o, si més no, no la tancaran!). I algú deia també que cal formar el personal en general en l’ús d’aquestes eines. La pregunta és com?

    En general, la millor manera d’aprendre a usar aquestes eines és usar-les, veure’n la utilitat en el dia a dia, descobrir com es poden integrar per millorar la nostra feina. Hi haurà gent que trobarà utilitat en unes i en altres no, però d’això es tracta! I pel que fa a l’ús personal, penso en el que fem amb els nens i Internet: si els restringim l’ús a determinades pàgines, aniran a casa d’un company expressament a visitar-les. Si, en canvi, els ensenyem a gestionar les muntanyes inacabables d’informació que hi ha a la xarxa, aprendran a discriminar, tindran criteri i sabran on han d’entrar i on no. A la feina, igual: si la gent troba en les eines una utilitat per a la seva feina, en restringirà l’ús personal. I el que no ho faci, serà el que ara va a fumar o s’està una hora esmorzant, i se l’ha de penalitzar a ell (o ella).

    Salutacions

    M'agrada

  16. Un debate interesante en el que ya se han apuntado muchas y muy buenas ideas, así que va a ser difícil aportar de más.

    Me genera duda cuando hablamos del uso de Internet en el trabajo. ¿Qué es trabajo y qué no lo es? No sé si podemos restringir este concepto a horarios y tiempo, no sé si es tan fácil delimitar qué está en relación directa y qué no. Supongamos que trabajo por proyectos en una administración pública. Me nutro de las lecturas en blogs, de las opiniones y debates en la red y construyo mi propia red de relaciones. En cualquier momento puedo recurrir a un integrante de esa red a la búsqueda de nuevas perspectivas, de una crítica, de una opinión personal. Evidentemente, eso implica que también cuido mi red a nivel de relaciones personales. ¿Es eso trabajo o no lo es?

    Si soy capaz de formarme en las redes sociales con mejores resultados que en cualquier actividad de formación reglada de la propia administración, ¿es trabajo o no lo es? ¿Deberíamos descartar aplicar cualquier conocimiento que no hemos adquirido por vías normativizadas?

    Por otro lado, hablamos de acceder a las redes sociales desde el trabajo y ubicamos el énfasis en los perfiles institucionales (e institucionalizados) de las administraciones. Si partimos de que cualquier trabajador debería ser el mejor prescriptor de una organización, ¿tiene sentido vetar el acceso a las redes desde los perfiles personales? Me parece que es como ver el embudo desde la parte estrecha: intentamos que el haz de potencialidades que suponen las individualidades se concentre bajo un perfil institucional y nada más que eso.

    Estoy de acuerdo en que es una cuestión de confianza, de buenas prácticas, de formación en el uso de las redes sociales. Pero, también, de coherencia interna y externa: hago lo que digo, por eso no me importa que se hable de ello abiertamente.

    M'agrada

  17. Sóc partidari de la màxima permissivitat en l’accés a les xarxes socials per gestionar el coneixement de l’organització, així com de la conscienciació i advertiment dels usos incorrectes.

    I sobretot crec que cal que hi hagi diàleg previ entre les unitats que vetllen per controlar l’accés als continguts i la resta d’unitats, ja que la restricció d’accés a continguts sense avís previ causa trasbalsos de difícil solució. Normalment, un cop la unitat detecta que no pot accedir a continguts imprescindibles per desenvolupar la seva activitat, la reacció per part de la unitat ‘controladora’ no acostuma a ser ni comprensiva ni massa ràpida a l’hora de cercar solucions. Amb un diàleg previ sobre les necessitats d’accés a continguts de xarxes socials de les unitats s’haurien evitat alguns maldecaps i malentesos que fan perdre temps a tothom.

    En sintonia amb el que ja ha aportat Antonio Galindo, crec que la situació actual és comparable a la implantació d’Internet ara fa uns quinze anys. Semblava impensable que s’universalitzés l’accés a la xarxa a la feina… I ara Internet és una eina indispensable per treballar. Crec que la qüestió que s’està plantejant ara respecte de les xarxes socials és similar.

    M'agrada

  18. Una contribució al debat. Llegit avui al Buzz: @dreig: un tercio de trabajadores sienten deber estar siempre conectados a lo profesional. Personal y profesional se diluyen y debe permitirse el acceso desde el trabajo.

    M'agrada

  19. Jo aquí veig que, en el fons, es tracta d’una qüestió d’ètica professional i personal de cadascú. I el tema és el mateix si parlem de xarxes socials, d’Internet, de fotocòpies o del telèfon: a hores d’ara, tots tenim assumit que podem fer una trucada per afers domèstics des de la feina, però que no hem (o hauríem) d’aprofitar que no paguem nosaltres per trucar a la tieta de Londres des del despatx.

    Per tant, amb les xarxes socials, tampoc no és el mateix si es tracta de seguir un debat com aquest o si es tracta d’organitzar una quedada amb els nostres amics pel cap de setmana.

    M'agrada

  20. No es pot privar de les xarxes socials al lloc de treball. Moltes vegades són eines de treball en les quals emmagatzemem informació valuosa o d’utilitat per al desenvolupament de la feina. S’ha de confiar en els treballadors i, sobretot, ser clar i transparent quant a productivitat i per això hi ha els càrrecs i jerarquies per assegurar que s’acompleixen objectius.

    M'agrada

  21. Bon dia,

    Jo no trobo cap sentit a fer restriccions de cap mena, em sembla que és clar que amb les noves tecnologies controlar es fa difícil i més quan la majoria dels controladors en són grans desconeixedors. Com més es vol controlar, més descontent està tothom i més improductiu és el sistema. El que ja heu dit: qui és treballador és treballador i qui és dropo és dropo, els que se’ns hauria de demanar a la feina és eficàcia i eficiència i quantes més eines tinguem per fer la nostra feina, molt millor. El control s’ha de basar en els resultats de la feina no pas en les restriccions. A més amb el control només es criminalitza als treballadors de base, perquè, qui controla als controladors?

    M'agrada

  22. La veritat és què aquest debat és molt interessant i són una primera mostra de quins avantatges poden aportar Internet i les xarxes socials a les organitzacions.

    Des del meu punt de vista, poden aportar coneixement als treballadors i a l’organització, poden aportar un intercanvi més ràpid d’idees, d’informació, i en definitiva, poden afavorir la creativitat i la recerca professional quan moltes vegades ens sentim només un número o l’ocupant de la taula inventariada amb el codi 3429-A i que gestiona els expedients de recursos patrimonials. Com molts de vosaltres ja heu dit, la qüestió de la utilització adient dels recursos tecnològics no depèn del canal d’obertura al món. Qui vol perdre el temps ara ja es distreu amb el diari o senzillament mirant per la finestra. Això sí, cal una educació adreçada al personal (i als caps i directius!) sobre les possibilitats que ofereixen aquests tipus d’eines perquè si no s’educa, potser la primera impressió és que tuitejar és xerrar amb els amics o escaquejar-se. Per evitar aquesta impressió errònia, no cal dir que la formació i la pedagogia, al meu entendre, són bàsiques!

    Jordi, a continuar fomentant el coneixement!

    M'agrada

  23. Hola a tothom!

    Crec que la situació actual és el resultat de la política empresarial de l’Estat. Aíxi ens va. Segurament no tenim els millors treballadors del món però tampoc els millors empresaris -que consti que generalitzo-. Aquí encara mesurem la feina per metres, o per hores de treball, no per objectius. Tampoc no podem fixar objectius perquè no sempre se sap què caram s’espera d’ell. ¿Les xarxes socials a la feina són necessàries? doncs clar que sí, com ho és tenir accés a Internet, ¿però quants treballadors tenen restringit l’accés a Internet o simplement no en tenen per decisió empresarial?

    Els companys de la Comunitat de Madrid tenen tallat l’accés al Youtube. El responsable que va prendre aquesta decisió deu creure que els seus treballadors són uns mantes que a la mínima es despisten. Pitjor encara, els usuaris d’aquestes biblioteques TAMPOC. Potser no ha pensat que a Youtube hi ha un vídeo de cinc minuts que il·lustra una qüestió professional que després t’expliquen en curs presencial que a l’Administració li costa molts diners. Si no s’utlitzen més les xarxes socials és perquè els responsables últims no en tenen gaire idea. Llegia fa poc que un dels màxims responsables sindicals es vantava de no saber fer servir el correu electrònic.

    Les xarxes socials no ens arreglaran el sistema per si soles, però sense les xarxes perdem l’oportunitat de comunicar i rebre informació. El perfil que mantenim des de la Subdirecció General de Biblioteques al Facebook és una eina de comunicació, però no us podeu imaginar com accedim a experiències, nous serveis, etc. sense haver de fer costosos viatges a congressos.

    Si la gent s’ha de distreure ho farà de 50 maneres diferents; no li calen xarxes socials ni connexions a Internet.

    Salut

    M'agrada

  24. UFFFFFFFFFFF…lo que estoy aprendiendo en este debate (que por cierto sigo fuera de mis horas “tradicionales” de trabajo).

    Pienso que las redes sociales ya están aquí. Esto es imparable, guste más o menos. Las personas ya están conectadas atendiendo a todo tivo de motivaciones destacando las ganas de relacionarse, mezclarse e intercambiar. Las laborales, SÍ, pueden ser -son- una motivación más. Pero, en la Administración, nuestra Administración, este conjunto de pirámides aisladas donde la arena del desierto es la población beneficiaria -sufridora- todavía no ha calado la idea de trabajo colaborativo… Está empezando. Experiencias como el programa Compartim de Justicia o el Pla de Gestió de Coneixement de la Agència de Protecció de la Salut demuestran que se pueden obtener muy buenos productos a partir del trabajo en red. Se está utilizando la plataforma de trabajo colaborativo e-Catalunya, promovida desde la DG de Atención Ciudadana de Presidencia de la Generalitat, para obtenerlos y es una prueba de como una herramienta basada en las redes sociales se utiliza para construir buenas prácticas de trabajo entre profesionales de la justícia o de la salud.

    De todas formas, pienso que todavía nos queda mucho camino por recorrer. Una propuesta que lanzo es que a todos/as los nuevos trabajadores públicos se les haga acreditar su capacidad para trabajar en red…UFFFFFFFFFFFFFF

    M'agrada

  25. Marta Rovira i Maria Elizalde apunten, al meu entendre, en la bona línia: la formació del personal directiu, però no dels directius polítics sinó dels que estan just per sota dels polítics. És a dir, formació per a aquells als qui, de fet, l’EBEP defineix com a personal directiu.

    I sí, com diu en Xavier, l’ús de la xarxa és imparable, i imposar restriccions generals sense un previ consens amb la unitat “restringida” comporta, de ben segur, més problemes que beneficis. Si jo, com a directiu públic (en el sentit que us deia abans, el de l’EBEP, o sigui, no polític), decideixo que a la meva unitat és més beneficiós un accés ilimitat a la xarxa, ja sigui perquè es treballa per objectius i resultats, ja sigui perquè per al personal de la unitat li pot ser útil poder accedir en qualsevol moment a qualsevol lloc web, ¿quin sentit té que l’organització ho limiti en la meva unitat? Al final continuo pensant que és una qüestió d’ètica personal i professional, i tant de bo totes les unitats i totes les organitzacions poguessin funcionar basant-se en el principi de comfiança (de comfiança i responsabilitat, afegiria jo) i no pas en el de control. Així, estalviaríem mitjans que ara emprem per controlar, com també s’ha apuntat abans. Tanmateix, i ara aquí potser apunto un tema que pot ser polèmic, però aquí va: la crisi de valors socials i professionals -la que popularment s’anomena manca de cultura de l’esforç- que impregna bona part de les generacions més joves es trasllada, també, en els llocs de treball, i si parles amb d’altres directius públics és comuna la preocupació per aquesta manca de cultura de responsabilitat (per sort, no és general, però si preocupant).

    D’altra banda, el nou marc legal de la funció pública (des de l’EBEP) recull expressament la possibilitat d’establir codis ètics per al personal (tot el personal) al servei de les administracions públiques. Si té sentit l’existència d’un codi ètic és, precisament, en les organitzacions públiques, ja que gestionen fons públics i presten serveis públics. És una via encara per explorar, però ja es comencen a albirar alguns codis ètics en determinats col·lectius públics, alguns en fase d’elaboració més avançada que altres (mossos d’esquadra, personal penitenciari).

    Ètica personal i professional sí, responsabilitat del servidor públic també, i responsabilitat de l’organització per ponderar adequadament les limitacions als accessos a la xarxa, també.

    M'agrada

  26. Per mi l’esquema és senzill:

    Les xarxes són interacció. Interacció és servei, és empoderament, és diàleg, és intercanvi,… Elements que empreses, administracions i organitzacions no poden ni volen obviar. Per tant, l’ús ha de ser senzill i obert. Les xarxes impliquen nodes i afavoreixen espais de difusió però, al mateix temps, menys o poc controlables. Per tant, el control ha de ser substituït per la passió i la confiança.

    Sí és així, la interacció personal-laboral serà més àgil, ràpida i intensa que l’analògica. I això és un benefici per a empreses, organitzacions i administracions.

    🙂

    M'agrada

  27. Estic completament d’acord amb la Maricel Saball; per poder fer la nostra feina actualment, necessitem eines tecnològiques que ens permetin millorar la nostra eficàcia, i especialment, la nostra eficiència. El mal ús per part d’alguns no ha d’implicar una restricció generalitzada, cal identificar aquests treballadors i prendre les mesures que s’estimin oportunes, però deixant treballar a la resta que intentem fer bé la nostra feina…

    M'agrada

  28. 😀 Em sembla que la Maria Jesús ens està posant una mena de parany ètic! Jo ho he fet en horari de feina i tinc clar que tot el temps que he estat llegint el bloc, ha estat un temps emprat per millorar el meu coneixement i aprendre amb les idees i opinions d’altres persones. De fet, i no es pas per justificar-me, trencar la concentració de tant en tant m’ajuda a treballar millor. A més, la informació em sembla sempre una bona eina de treball. Sovint, el que sembla perdre temps ens fa avançar molt…

    M'agrada

  29. Accés a les xarxes socials des del lloc de treball. Un debat…interessant, intens, actual… o bé un debat etern…? Premsa, telèfon, fax, fotocopiadora, escàner, correu electrònic…xarxes socials. Aparells i eines que només es poden utilitzar per a treballar? però tothom ha comès algun cop un d’aquests pecats inconfessables: passar un fax, fer unes fotocòpies dels apunts, o escanejar la foto dels nens…

    Quin sentit té tenir les eines a l’abast i no poder-les utilitzar? Qui les vulgui utilitzar que les utilitzi, això sí, sempre (he conegut casos molt interessants de ciencia infusa quan es tracta d’utilitzar els aparells per temes personals), qui tingui inquietud per aprendre que aprengui. Un aprenent de fuster aprèn a la vora del mestre en una fusteria, no fent-se els mobles de casa. I qui no vol, no sap, o, no…, no,…que continuï utilitzant el paper carbó, que d’aquesta manera no es malbaraten els diners públics!!!

    M'agrada

  30. Las empresas que no tengan enfocado el problema de la productividad, ni el tema de la confianza y responsabilidad de sus empleados deberían tratar de hacer un replanteamiento estratégico sobre misión, visión, valores, etc. de su entidad. En cambio, aquellas empresas que consideren el progreso profesional de sus empleados como parte esencial de los valores empresariales, que no lo duden y empiecen rápidamente una política de uso de las redes sociales. Van a ganar competitividad al menos en dos líneas:

    a) Un mayor conocimiento de sus clientes
    b) Más oportunidades de aprendizaje informal de sus empleados.

    En cualquier caso, hay que abrir las redes sociales y profesionales con unos objetivos y planificación que puedan medirse y observar el valor de retorno de la inversión.

    M'agrada

  31. Com l’Àngel, no tinc una frontera molt clara entre la feina i fora de la feina (és el que també ens han portat les xarxes socials). Però, curiosament, crec que tots els comentaris escrits han estat en horari “no laboral”

    M'agrada

  32. El debate es interesantísimo y demuestra la importancia de las redes sociales en el día al día de la gran mayoría de trabajos y actividades. ¿Alguien cree que tener acceso a las redes dificulta la actividad laboral? Me parece un debate falso, porque aquello que hay que hacer es potenciar todas las posibilidades tecnológicas y dar confianza a las personas que pueden acceder. Si alguien me dijera que he de restringir el uso de Internet, por ejemplo, en mi trabajo universitario, pensaría que estamos aún en el siglo XX y que no se ha enterado de que mis alumnos y alumnas no conciben la educación, y su vida en general, sin esas tecnologías.

    M'agrada

  33. Hola a tots,

    Estic llegint els vostres comentaris, molt interessants per cert, i us llenço una hipòtesis que caldria verificar, suposo que d’aquí un temps es podrà. El raonament es el següent:

    – En principi els humans som una màquina perfecta, a vegades no, però per norma general som uns essers privilegiats.
    – Privilegiats en què? Senzillament tenim la capacitat de raonar. Tenim consciència de les coses i podem pensar.
    – Què té a veure això amb la xarxa social? Aquesta és la pregunta clau. El nostre cos humà està molt estudiat, gairebé sabem com funciona cada un dels nostres òrgans, però n’hi ha un que crec que queda molt per conèixer, i precisament és el cervell.

    Aquest òrgan és el que ens dóna, en la mesura del possible, les solucions que se’ns presenten durant el dia a dia, hi ho fa per un mecanisme que no es coneix gaire bé encara. Però si analitzem un cervell humà, podrem veure que està format per milers de neurones, totes interconnectades entre si per milions i milions de sinapsis (connexions). Això es veu que, en certa manera, permet processar la informació a una velocitat impressionant. És per això que em permeto el luxe de fer la comparativa entre el funcionament del nostre cervell (òrgan perfecte però encara molt misteriós) i el de la xara social que, per les seves característiques, busca la interconnectivitat per obtenir informació vàlida per solucionar els nostres problemes.

    Per aquest motiu crec que l’accés a la xarxa ha de ser possible, s’ha de potenciar el seu ús per tal de millorar la nostra eficiència en la gestió dels problemes del dia a dia, i tot gràcies a la interconnexió. Un argument més per instaurar la xarxa social dins de l’Administració (per fer-nos més intel·ligents) i a qualsevol organització.

    M'agrada

  34. Estic d’acord en moltes de les aportacions dels beneficis que comporta l’accés a les xarxes socials tant des de l’entorn laboral com fora, però voldria dir que des del meu entorn laboral no seria viable establir l’accés a les xarxes socials ja que precisament tenim els accessos capats a certes pàgines conegudes per tothom tals com Facebook o Twitter. Únicament està permès entrar a pàgines webs vinculades als sindicats, la resta o ho fas des de casa o no és possible. Raons que expliquen que a la feina s’ha de treballar i no perdre el temps a establir contactes amb xarxes socials.

    M'agrada

  35. Jo també estic d’acord amb moltes coses que he llegit, però crec que a la feina has de treballar, no establir relacions a través de xarxes socials. Això s’hauria de fer en el teu temps lliure. Puc entendre que a la feina facis una trucada personal, per demanar hora al metge o per alguna cosa important i ràpida, però mirar Twitter o Facebook??
    Es més, he estat testimoni de com una funcionària de la Seg. Social jugava amb un joc de Facebook , darrere del taulell al CAP on jo vaig. Vergonyós.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s