“Lideratge institucional a la xarxa” és el nom de la 19a sessió web que tindrà lloc el proper 9 de març al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada. Les inscripcions ja es poden fer en línia fins al 4 de març. La sessió anirà a càrrec d’Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor en comunicació pública i institucional.
En un entorn digital que és fonamentalment cooperatiu i col·laboratiu, però també competititu, cal tenir present quines són les idees clau per excercir el lideratge. Les institucions públiques s’han de plantejar també les possibilitats que s’obren per ser competitives a la xarxa, d’acord amb una estratègia prèviament definida coherent en línia i fora de línia, amb el que es diu, amb el que es fa, etc.
Ajudeu-nos a aconseguir que aquesta sessió web sigui participativa! Com? Pregunteu a l’Antoni Gutiérrez Rubí els vostres dubtes, plantegeu-li casos reals, aporteu les vostres experiències o altres idees a través d’aquest bloc.
Tota aquesta informació servirà per conformar el guió de la 19a sessió web del 9 de març. Voleu saber de què tractarà?
Podríeu facilitar les dades de contacte per demanar més info sobre les sessions? Moltes gràcies per avançat.
Hola Marina,
A aquest enllaç d’aquí sota trobaràs més informació sobre les sessions web.
http://ow.ly/17wPN
Gràcies pel teu interès. T’animem a participar en el debat previ a la 19a sessió web publicant un comentari aquí mateix amb una consulta per al ponent Antoni Gutiérrez-Rubí.
Aquesta sessió sembla, a priori, molt interessant ja que ens trobem en ple plantejament sobre el paper de les institucions públiques a la xarxa. Hi ha força persones que creiem que les Administracions han de sortir de la “closca” en la qual porten tancades massa anys i han de participar i aprendre amb la població. Jo estic a Salut i ja som uns quants els que pensem que cal anar allà on estan les persones (aprofitar tot el que saben i promoure-hi la col·laboració) i deixar de fer que siguin elles les que vinguin a nosaltres.
A l’Antoni voldria preguntar-li si considera factible que s’acabi produint un canvi de xip a l’administració autonòmica en el sentit de les experiències que hi comencen a haver en alguns àmbits (Justícia, Atenció Ciutadana, Salut, Educació…), que apunten cap a una administració que promogui les condicions necessàries perquè les persones puguin treballar col·laborativament i millorar els serveis de l’Administració. Com ho veus?
Hola Daniel,
Crec que és imparable. El model vertical i seqüencial no garanteix ni flux, ni talent, ni servei. La resistència al camí és cultural i pedagògica. I qüestionarà jerarquies per autoritats. T’adjunto l’enllaç a un article que vaig publicar a Cinco Días amb el títol “Empresa 1.0, mercado 2.0” crec que pot ampliar la reflexió.
Salutacions!
Reflexions i preguntes sobre la comunicació institucional a la xarxa:
1) Sobre la credibilitat de l’administració pública: quina credibilitat pot tenir un perfil d’administració pública en un entorn tan social i lliure com aquest? Com fer que els usuaris de la web 2.0 no rebin la presència d’Administracions públiques com una invasió, com una intromissió buida, falsa o interessada?
2) Sobre la necessitat que l’Administració pública sigui present a la xarxa: hi ha algun motiu per entrar a la xarxes socials que no sigui “és que ja hi és tothom, per tant jo no puc faltar”?
Gràcies, ens veiem a la sessió.
Marina,
Aquest serà, precisament, un dels punts de què tractaré a la meva intervenció. Sóc partidari de la identitat personal en el servei públic. Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a saber amb qui parlen sigui quin sigui el seu rol dins de l’organització. I, a la vegada, tenen dret a una comunicació personalitzada (tractament, llengua, preferències, etc.) per a les comunicacions amb l’Administració. Parlaré també de les identitats gràfiques en línia.
Fins aviat!
¿Es posible seguir el curso on line sin formar parte de Gencat? ¿Y conseguir los materiales?
Muchas gracias.
Hola Raquel,
La 19a sesión web del 9 de marzo se podrá seguir en directo a partir de este enlace.
Posteriormente, publicaremos los materiales en este mismo blog.
Gracias por tu interés.
Gracias y saludos desde La Rioja.
Bon dia,
Estic totalment d’acord amb el que acaba de dir l’Antoni. Si l’Administració vol establir diàlegs, ho ha de fer a cara descoberta. Com a ciutadans, com a administrats, tenim dret a saber qui ens parla, i en qualitat de què ens parla.
El Departament d’Educació acaba d’obrir un bloc en què es dirigeix a la comunitat educativa signant els articles amb la signatura Educació, en comptes d’identificar clarament qui es responsabilitza de les afirmacions que s’hi fan. Aquest mateix bloc on ens trobem ara segueix la mateixa pràctica: apareix signat com a gencat.
La meva pregunta per a l’Antoni és la següent: quin consell ens donaries als que treballem en qualsevol dels diferents nivells de les administracions públiques per lluitar contra les directrius que ens marquen els estaments directius que, fins i tot en les iniciatives que es pretenen més innovadores, segueixen imposant-nos les mateixes pràctiques d’opacitat a les quals tradicionalment ens han condemnat?
Moltes gràcies!
Laura, gracies per la teva aportació.
En les organitzacions, en totes, existeixen dinàmiques de responsabilitat associades al model organitzatiu. Els fluxos de responsabilitat són fruit d’aquets models. La cultura digital i la progressiva obertura i transformació de les nostres administracions a entorns més porosos i col·laboratius posarà en tensió el concepte d’autoritat. Una tensió que no ha de ser, necessàriament, conflictiva. L’autoritat ja no dependrà, només, del lloc que ocupis en l’organigrama, sinó de la reputació interna i externa que aconsegueixis. És cert, la cultura digital ens obliga a repensar el concepte d’autoritat i ens resitua més a prop del mèrit i del valor. És un gran pas que millorarà la qualitat de les nostres administracions.
Gràcies per totes les aportacions, que enriqueixen amb escreix aquest debat del bloc. Gràcies també a la disposició del ponent per atendre, com sempre, les consultes dels usuaris/àries d’aquest bloc.
@Laura. En el cas del bloc de gencat –que és el que ens pertoca– es va definir a l’inici molt clarament el context de la conversa que es pretenia encetar: de què es volia parlar i quines eren les condicions perquè la conversa fos enriquidora (pertinència, correcció, protecció de dades).
A més a més, les persones que col·laboren en la gestió del bloc de gencat, des de diferents departaments, participen, quan ho fan com a persones físiques i no en nom de la institució, identificant-se amb nom i cognoms, cosa que des d’aquest bloc es vol acabar promovent per al conjunt de persones que conversen per aquesta eina. És el que s’anomena ‘identificació cívica’. Encara més: i això no és gens contradictori amb el fet que hi hagi un perfil a través del qual s’exposen projecte i experiències corporatives.
Volia preguntar al voltant de la difusió de la institució pública a través d’espais que fan ressaltar sobretot la personalitat de qui hi participa. Sembla que en els entorns col·laboratius el que importa no és tant la formació reglada com les habilitats socials i els coneixements adquirits, la capacitat de transmetre i compartir, la comunicació, l’empatia, etc.
Aquest és el punt que em fa preguntar sobre quin tipus d’identitat hauria de fer servir l’Administració. Crec que hauria de ser molt diferent a la identitat personal però tampoc no pot ser un perfil del tot “Administració”, en el sentit tradicional. Com s’aconsegueix aquest equilibri?
Maria, cada canal reclama la seva singularitat. Quan enviem una carta a un ciutadà… oi que la signem? Llavors per què, habitualment, ens molesta que ens preguntin el nom en una conversa telefònica? (ho has notat, oi?)
Sóc molt partidari de la personalització en la comunicació pública. Hi ha espais, per exemple, que poden permetre identitats múltiples i compartides. Un canal de twitter d’un departament, posem per cas, pot incloure respostes signades de diverses persones en funció de la temàtica que s’exposa o la qüestió plantejada… per què no?
I afinant, encara més en el que em preguntes… he de dir-te que també el lleguatge pot ajustar-se a cada canal. En 140 caràcters es més fàcil utilitzar un lleguatge més directe, més dinàmic i més espontani.. Endavant! explorem els registres possibles de cada opció i fem-ho de manera coherent i coordinada per oferir una cultura de la comunicació més transparent i propera.
Estic a Salut. Treballo en un projecte de comunitat virtual de gestió del coneixement sanitari entre facultatius de primària i especialistes en endocrinologia, amb molt bona acceptació per part dels professionals i amb uns resultats que esperem que acabin tenint repercussió positiva de cara al destinatari final, és a dir, el pacient. Però malgrat això, els destinataris ens veuen, en el millor dels casos, com un complement… per descomptat, no indispensable!
La meva pregunta és la següent: quan penses que trigarà l’Administració a introduir els nous sistemes de treball col·laboratiu virtual dins dels circuits normalitzats d’actuació? Ho acabarà fent, d’això n’estic segura, però fer-ho tard té els seus costos…
Francesca, els costos seran en forma de pèrdua de talent col·laboratiu, de motivació interna, de reputació social i de capacitat competitiva (sí, sí, les administracions competeixen per l’audiència i la credibilitat, sí!).
En parlarem el dia 9!
“Cuando las horas decisivas han pasado es inútil correr para alcanzarlas”
Sófocles
Hola Antoni,
Dos temes de cara a la sessió del 9 de març:
1. Com creus que s’ha d’articular la participació de la ciutadania dins del procés de decisió de les administracions públiques? Les iniciatives públiques, com ara aquest bloc, són benvingudes i la gent hi participa en menor o major mesura. D’altra banda, les iniciatives que es duen a terme fora del sector públic molts cops recullen uns nivells de participació encara més alts però amb el problema que l’Administració no sap com integrar al seu funcionament els resultats d’aquesta participació.
2. Un altre problema és com fer que les comunitats que es creen a la xarxa al voltant de les diferents administracions vagin més enllà dels treballadors públics. De moment veiem com aquestes comunitats, en la majoria dels espais, estan formades per treballadors del sector públic o per gent propera. Quines són les vies per arribar a la resta de la ciutadania?
Gràcies, ens veiem el dia 9.
Hola Edgar,
Respecte a la primera pregunta, crec que s’ha de fer a poc a poc. No es pot pretendre que una administració que amb prou feines fa poc que està a la xarxa i encara està entenent com de diferent és aquesta comunicació comenci a realitzar processos de decisió. Fora de l’Administració, la gent participa més senzillament perquè qualsevol iniciativa té menys reserves apriorístiques. La desafecció i la por (o el sentiment) que qualsevol iniciativa que prové de l’Administració és una maniobra d’engany, electoralista i que no arribarà enlloc encara és una constant.
Jo proposaria que les administracions comencin a fer cas del que es diu en d’altres iniciatives participatives, molt abans que no crear les seves pròpies iniciatives de processos de decisió. És amb el temps, amb la confiança (que no es té encara a causa de la desafecció, entre d’altres coses) que la ciutadania començarà a confiar en l’Administració, i que l’Administració podrà crear els seus propis processos de decisió. Que seran petits en un principi, però que amb el temps, si les coses es fan bé, si es genera confiança, etc., poden arribar a bon terme.
A més, crec que cal vincular aquests processos a les iniciatives legislatives i als marcs d’escolta i participació que ofereixen parlaments i plens municipals. Hi ha molt de camp per recórrer en aquests àmbits amb pautes i metodologies reglades, clares i transparents.
Pel que fa a la segona qüestió, potser cal pensar en processos en paral.lel que permetin a la comunitat de professionals compartir temes diversos i, en obert, oferir espais de coparticiapció i cocreació al conjunt de la ciutadania. Si no, la dinàmica corporativa expulsa els ciutadans dels debats oberts.
També penso que cal obrir un debat amb els sindicats i els seus espais de participació. Potser et pot interessar això.
Gràcies i ens veiem dons el dia 9!
Treballo al Servei d’Informació de la Secretaria d’Habitatge. Estic plenament d’acord amb el fet que el canvi de cultura i de model organitzatiu a l’Administració és imparable, però també tinc clar que caldrà fer molta pedagogia.
Sovint, els processos són complexos perquè hi intervenen moltes unitats orgàniques diferents, cadascuna amb uns objectius diferents, segons la seva competència. Cal simplificar processos. Tenim normativa europea, estatal i autonòmica que ens marca la línia de treball: “no demanis papers al ciutadà que tu, Administració, pots obtenir per altres vies”. I això, que sembla tan obvi, no sempre es compleix, tot i la posada en marxa de plataformes d’interoperabilitat entre administracions.
Des de les àrees d’Informació i Atenció al Ciutadà treballem per facilitar la informació i la comunicació a la ciutadania i, sobretot, per escoltar-los, per saber què ens demanen. Intentem aprofitar el potencial de les eines de l’entorn 2.0, però si només ho fem des de la primera línia de treball i no s’aprofundeix en la rereguarda no es produirà la veritable millora. Cal, doncs, implicar àrees jurídiques, d’organització i les intervencions delegades -que fiscalitzen la despesa- així com les àrees TIC dels diferents departaments de la Generalitat.
Impulsar grups de treball col·laboratiu per a cadascuna d’aquestes àrees per treballar en el canvi podria ser un bon inici… (o potser ja existeix alguna iniciativa en aquest sentit i jo no ho sé).
Gràcies @Àngela per la intervenció en què planteges una qüestió d’organització interna de la institució per reflexionar-hi profundament. Per això hi intervenim com a gencat.
Certament el canvi que apunta l’Administració oberta (oGov o 2.0…) hauria de comportar una implicació progressiva del conjunt d’àrees de la institució (secretaria, direcció de serveis, direccions generals sectorials, àrea jurídica, d’organització, intervenció delegada, gestió econòmica, gabinet tècnic…), que, en l’exercici per esdevenir més productiva i transparent, decideix impulsar estratègies de treball col·laboratiu en el seu si, per afrontar internament i externament la nova realitat.
I específicament «en les àrees d’informació i atenció al ciutadà, com planteges, cal anar procurant la informació i la comunicació a la ciutadania». I també, a més d’escoltar el que demanen els usuaris, hem de facilitar tant com puguem la coproducció i col·laboració de serveis amb la ciutadania i altres agents, mitjançant la coedició de continguts (a webs i publicacions), coproducció de serveis quan es pugui, etc.
Àngela,
Caldrà treballar en els itineraris i els ponts entre les dinàmiques organització col·laborativa >>> eGov >>> informació pública <<< participació <<< cocreació <<< … la pedagogia, la visibilitat dels casos d’èxit i la seva modelació en metodologies aplicables, serà la clau.
Us deixem un article (http://www.gutierrez-rubi.es/2010/02/26/consejos-misoginos-y-analogicos/) d’Antoni Gutiérrez-Rubí en el qual planteja que l’absència de dones en els òrgans directius és un factor de risc per a la competitivitat corporativa, igual que ho és la desconnexió digital.
A la seva presentació, l’Antoni Gutiérrez-Rubí ha comentat que no es pot fer comunicació web 1.0 amb eines web 2.0 però, es pot fer comunicació web 2.0 amb eines web 1.0? Crec que probablement es podria fer, però amb dificultats. Estic d’acord amb què la tecnologia no és l’objectiu final sinó un mitjà però crec que també cal reconèixer que les eines web 2.0 han permès el tipus de comunicació del que s’ha parlat a la sessió.