La 18a sessió web de la Generalitat de Catalunya, “Noves formes de comunicació institucional”, que tindrà lloc el 19 de gener de 2010 al CEJFE (C/Ausiàs Marc, 40 08010 Barcelona (mapa), abordarà el canvi en la relació entre les institucions públiques i la ciutadania gràcies a la difusió de la tecnologia i Internet. La jornada anirà a càrrec de Jordi Segarra, consultor polític, especialista en estratègies de comunicació política i institucional, que ha treballat per a alguns dels principals partits polítics d’Europa, Amèrica Llatina i els Estats Units d’Amèrica, i que va participar a la campanya presidencial de Barack Obama. Les inscripcions es podran fer en línia a partir del proper dimecres, 16 de desembre.
Basant-nos en l’èxit de la darrera sessió, us proposem que aportem entre tots experiències, dubtes i idees a Jordi Segarra directament a través d’aquest bloc. Ens animem a continuar fent de les sessions web un bon esdeveniment participatiu?
Sr. Segarra,
De cara a la 18a sessió web, del proper dia 18 de gener, li voldria plantejar dues qüestions:
* Simplificació en un món complex
Vostè ja sap que vivim en una societat cada vegada més complexa i interrelacionada, però que, en canvi, s’està imposant un model de comunicació que es caracteritza per la simplificació, brevetat i la immediatesa (com ho demostra que els diaris més llegits són els ‘Qué’, ‘ADN’…), en lloc de fer bo el paral·lelisme que a major complexitat més esforç de comprensió i d’informació.
A nivell institucional, doncs, com ens hem de plantejar superar aquesta paradoxa? Realment tot es pot o s’ha de reduir a la seva mínima expressió? I en termes de participació? Podem esperar participació ciutadana en temes complexos, com ara una llei o un decret?
* Estratègia
Des del meu punt de vista, abans que una institució es llanci al món digital, convé disposar d’una estratègia de què es vol comunicar i a qui s’adreça cadascuna de les accions que es volen dur a terme. Hi està d’acord? Des de quin estament o unitat creu que s’ha de planificar aquesta estratègia? Des de l’alta direcció? Des de baix cap a dalt? Ha de ser un element més de la planificació estratègica de cada organisme?
Salutacions,
Claudi
Hola Claudi,
Primerament, deixa’m felicitar-te per les dues magnífiques preguntes que em fas. Dit això, anem per feina:
Quant a la primera pregunta, és ben cert que cada dia tendim més a la simplificació. Això però no ens ha de portar a oblidar que el més important és donar la informació que volem, és emetre el missatge que ens interessa i que aquest arribi a qui ens interessa… I, sobretot, que ho faci de manera que el nostre target ho entengui i pugui fer-s’ho seu, o no servirà de res. Això és el que realment importa.
Resulta evident que, com més fàcil ho fem, molt millor (si ho pots dir en una paraula millor que en dues). Ara bé, per sobre de tot ens hem d’assegurar que les nostres paraules arriben. Que parlem el mateix llenguatge que el nostre interlocutor i per tant podem connectar amb ell. Si no connectem, mai no podrem implicar-lo i mai no farem que se senti atret pel tema. Si trobem el llenguatge i els canals correctes, un tema serà atractiu i per tant podrem arribar a construir una relació entre nosaltres i els ciutadans per molt complex que sigui. La clau està a trobar les tecles correctes i tocar-les en el moment adequat (estratègia, messaging i timing). Parlarem més en profunditat d’això en la sessió, amb exemples reals de connexió i desconnexió.
Anem per la segona. Estic totalment amb tu. Abans de començar a emprar eines, siguin digitals o no, hem de planificar i tenir miolt clar quin objectiu perseguim. Hem de saber què volem. Aquesta és sempre la primera pregunta que faig a un client potencial: “Què vols?”
Per exemple resulta absurd, segons el meu punt de vista, crear una comunitat en línia si no tenim clar perquè la volem i què farem amb aquest data mining… Les eines en línia són això EINES, no modes ni “coses que queden bé” o “s’han de fer”. L’important és que s’adaptin a la teva estratègia i siguin coherents amb el que vols. Marca una estratègia i després ja veurem si necessites un web, una xarxa social pròpia, publicitat a premsa, una campanya sobre el terreny o bé senyals de fum!
Pel que fa a qui ho ha de liderar, crec que totes dues opcions són possibles i vàlides (des de dalt o des de baix). Ara bé, una campanya efectiva necessita d’un únic comandament. D’una única war room… o estarà gairebé, amb total seguretat, abocada al fracàs.
Salutacions i espero veure’t a la sessió,
Jordi
Dues preguntes més, Jordi:
1. ¿Què cal tenir en compte a l’hora de preparar un espai a Internet, on voluntaris aficionats a un tema (conservació de les fanerògames marines) que en el seu temps d’oci poden recollir dades d’utilitat, per planificar millor la nostra feina?
2. Sembla que cada dia més gent utilitza la web 2.0. Un motiu d’aquest fet és la utilitat que tenen aquestes eines. Però ¿com podem saber que el públic (pagesos) a qui ens dirigim té accés o podrà tenir un accés fàcil? ¿Hem de promoure primer donar a conéixer l’eina? ¿Com? ¿Quines utilitats pot tenir l’eina de microblogging Twitter?
Gràcies.
Hola Carles,
Tenint en compte el nivell de les preguntes, el nivell dels assistents a la sessió realment promet i molt!
1. A l’hora de pensar en qualsevol espai a Internet basat en la participació i interacció de voluntaris, cal tenir, per sobre de tot, una cosa en compte: Cal que aquests voluntaris que conformen “el cor” de l’espai puguin tenir les eines per ser-ne realment els protagonistes i autors. Això vol dir que cal un entorn basat en la generació de diàleg i interactivitat entre els participants, que en seran els portadors, per fer-ne més gran la taca d’oli/la viralitat. Perquè tingui èxit, resulta essencial tenir clar que els continguts els generen els participants, mentre que els administradors s’han de centrar únicament a canalitzar la informació i a potenciar-ne la viralitat dotant-los de les eines i recursos necessaris (controlant, això sí, les possibles intervencions que es desviïn dels objectius que busquem: els comentaris fora de lloc, per exemple). Crec que els millors espais i els que tenen més èxit són aquells en els quals es deixa una llibertat controlada de moviments… Hem de servir com a moderadors al servei de la lliure generació de continguts. Fent un símil politicoeconòmic, no hem ser ser purament liberals (tipus Adam Smith) però sí Keynesians, i regular només les eventuals desviacions i deixar la màxima llibertat possible a l’espai.
2. Aquesta és una de les més recurrents quan es parla de campanyes en línia a qualsevol nivell. Crec sincerament que massa sovint s’estan fent les coses malament en aquest sentit. M’explico: Com ja deia responent una de les preguntes del Claudi, molts estan utilitzant les eines en línia 2.0 com una moda, com un recurs que “s’ha de fer”, que “queda molt bé” i això és un greu error. Ja ho deia Joseph Napolitan (segurament “l’inventor” de la professió de consultor polític com s’entèn avui dia) fa 30 o 40 anys. No es tracta d’intentar dominar el mitjà de moda, es tracta de “dominar el mitjà dominant”. Això vol dir que cal emprar les vies més adients per arribar al nostre target (sigui amb xarxes socials, amb premsa escrita o amb una acció de porta-a-porta). Només sabrem quin és el mitjà ideal si comencem qualsevol campanya des de la investigació. Des de la recerca profunda i exhaustiva del nostre públic objectiu i del territori en què ens movem. Si aquesta recerca ens obre les portes a emprar eines en línia, perfecte. Si no és així, no hem de forçar-ho ja que ens estaríem equivocant. En resum, no puc respondre la teva pregunta sense estudiar abans la situació… i aquesta és la meva recomanació. Comença per investigar i després actua en conseqüència.
Pel que fa al Twitter, crec que té moltíssimes utilitats. Pot ser una gran eina i estarà bé parlar-ne entre tots a la sessió… on espero poder-te saludar.
Salutaions,
Jordi
Aquestes sessions web estan sent cada cop + interessants, gràcies! Trobo els enunciats del programa molt encertats i suggerents.
Uns comentaris ràpids:
1. q no s’esmenti el 2.0 o xarxes socials, s’entén q és xq són una de les moltes vies de comunicació i, de la mateixa manera q tampoc no s’esmenta la TV, estan presents transversalment, oi? No obstant això, molt oportuna l’aportació de Carles Folch sobre la repercussió del 2 .0 en entorns no urbans.
2. El punt 5, de “Diàleg en lloc de monòleg”, jo el faria més ampli. Diàleg és una comunicació bidireccional i avui cada cop més la comunicació és multidireccional, és a dir, ja no només d’una empresa o institució cap els usuaris, o dels usuaris cap aquestes, sinó de tots entre tots. Vaja, més nodal q radial. Per això crec q “Conversa” reflectiria millor aquest abast 😉
3. El concepte d’”Escoltar” també es tractarà, oi? Perquè és fonamental i de vegades les institucions no ho fem prou o amb prou atenció. L’hi veig tant a l’Investiga com al Diàleg (o Conversa).
4. i finalment, respecte el Twitter q parlàveu, és espectacular el creixement q ha experimentat al nostre país els darrers 6 mesos. Per a mi, juntament amb els blogs, s’ha convertit avui en una de les principals vies d’informació i xarxa professional, una magnífica finestra per debatre, per difondre, i per estar al dia de les conferències i congressos d’arreu del món sobre allò q ens interessa.
Fins aviat
Conxa
@innova2
Hola Conxa,
M’han parlat molt bé de tu i de la teva feina. Serà un plaer saludar-te en persona a la sessió, si hi pots assistir.
1. Si bé parlarem i força de 2.0 i xarxes socials, no ho esmento perquè, com ja he dit en anteriors respostes, crec fermament que és un error parlar de comunicació 2.0 o de xarxes socials com a quelcom de nou o com a un “must be”. Una banda crec que SEMPRE han existit (no en l’entorn Internet o Internet mobile, evidentment) però sí mitjançant altres suports o fórmules. L’important, reitero, sota el meu entendre no és tenir presència en un determinat mitjà. L’important és arribar a comunicar allò que vols, com ho vols i a qui vols. La resta són eines, eines fabuloses que tenim la sort de poder emprar si s’escau… Ara bé, la força ens la donarà la forma amb la qual les aprofitarem i sobretot triant la estratègia correcta i les tàctiques adients.
2. Em sembla molt bé la teva puntualització i queda anotada i aplicada. Potser parlo de “diàleg” per deformació professional (la gran part dels meus clients són directament candidats o líders, com acostuma a ser habitual a LATAM I USA) en lloc de partits o institucions… això a vegades em porta a parlar de JO i/amb VOSALTRES, enlloc de NOSALTRES i/amb VOSALTRES. M’agrada el concepte de conversa i resulta molt adient.
3. Evidentement! És essencial. De fet és impossible encarar qualsevol projecte, campanya o acció sense escoltar… per desgràcia això no sempre s’aplica i mirarem de trobar exemples.
4. I tant. El Twitter és un fantàstic recurs… i crec que seguirà creixent encara molt més. Potser serà la killer app del Facebook? O potser ja ho és…
Fins aviat!
Jordi
Hola,
El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui dijous 17 de desembre li ha tocat al vostre. Ho podeu veure aquí:
http://www.3cat24.cat/blogs
I aquí un llistat de tot el que hem recomanat des que vam començar el 9 d’octubre del 2008.
http://www.3cat24.cat/noticia/326283
Si teniu cap problema o voleu que no el destaquem, només ens ho heu de dir.
I si ens podeu recomanar un altre bloc en català que considereu bo, ho farem en nom vostre.
Salutacions,
@Jordi, Claudi, Carles, Conxa. Gràcies pel bon diàleg que heu sigut capaços d’establir. Esperem que si apunti més gent. És un luxe tenir les vostres aportacions i les intervencions de Jordi Segarra.
@3cat24 Tal com us hem comentat per correu-e, acceptem de bon grat ser el bloc del dia del vostre portal!
En primer lloc, considero que és molt encertat fer les sessions web tan participatives i, alhora, poder formular algunes qüestions a les persones ponents fins i tot abans de la sessió.
En segon lloc, li volia adreçar al senyor Segarra un parell de consultes:
1) Sobre comunicació: en aquesta etapa 2.0 en què estem immersos, el monopoli que sobre la informació posseïen els gabinets de comunicació de les institucions de govern s’està transformant radicalment. La informació “oficial” pot ser ràpidament i extensivament qüestionada des de la xarxa. En aquest sentit, ¿quin és el nou rol que han de desenvolupar les unitats encarregades de la comunicació dels departaments, ministeris, etc.?
2) Lligada a l’anterior: ¿Estem en condicions d’afirmar amb seguretat que la comunicació de les polítiques dels governs a la ciutadania es duu a terme de manera més efectiva mitjançant els nous canals de comunicació (web, butlletins electrònics, blocs, tweets) que mitjançant els sistemes tradicionals (discursos televisats, rodes de premsa, etc.)? La retransmissió del discurs d’Obama del 4 de juny al Caire, per exemple, revestia d’una força i una profunditat difícilment reproduïble en un tweet o un bloc.
3) Diàleg en lloc de monòleg: estic completament d’acord amb el plantejament, però no tots els “policy makers” aposten per l’obertura, la cooperació i la participació a l’hora de gestionar el coneixement de la seva organització. ¿Com els podríem convèncer que aquest és el camí?
Moltes gràcies.
Hola Xavier,
Em planteges 3 fantàstiques preguntes…
1. És ben cert que les regles del joc han canviat també per als emissors oficials d’informació i, per tant, resulta imprescindible una adaptació a aquesta nova realitat. Crec que la informació oficial ha de tenir en compte i seguir sempre dos punts principals:
En primer lloc s’ha d’adaptar i adoptar com a propis els mitjans dominants i, per tant, aquells on avui dia es crea i distribueix la informació i la opinió… i ho ha de fer posant especial èmfasi a utilitzar el llenguatge propi d’aquests mitjans i destinar-hi els recursos necessaris (tant a nivell tècnic com, encara més important, a nivell de recursos humans). Considero que a casa nostra, com en la major part del món, estem en un punt intermedi on les institucions públiques estan destinant força recursos per adaptar-se als nous mitjans, però per ara es fa més tècnicament que no pas dotant de “mans i neurones”. No pot ser que els grans partits polítics tinguin encara “l’encarregat de la web” (1) o “el que respon els comentaris en nom del candidat” (1)… o encara pitjor l’informàtic o el tècnic (1). Si es vol tenir una presència realment efectiva calen diners, ganes, recursos tècnics i sobretot recursos humans que puguin gestionar bé els continguts.
En segon lloc, aquesta informació oficial ha de ser més transparent que mai. Avui ja no sols tenim milers d’ulls i orelles escoltant el que fem i diem… també tenim milers de distribuïdors de la nostra informació, ja sigui en benefici nostre o bé en contra. La informació ha de ser clara, multiformat, fàcil de produir, reproduir i distribuir… i sobretot RÀPIDA (un “rapid response team” és cada dia més important. En parlarem més a fons amb exemples en la sessió).
2. Com ja he comentat en anteriors respostes, no crec ni de bon tros que s’hagin d’oblidar els anomenats “mitjans tradicionals”. Al contrari, ja que tenim més possibilitats, més mitjans al nostre abast, els hem d’aprofitar al màxim. El cinema és per a mi un recurs que utilitzo molt en campanya i que et dóna una potència i un entorn impossible d’aconseguir en un ordinador. Per altra banda, trobo que les rodes de premsa estan en clar perill d’extinció… Per a mi, ja podrien desaparèixer per al bé de tots plegats i per a la comoditat dels periodistes mateixos. Si no hi ha una raó especial que ens demani la presència física, ¿per què ho seguim fent? Molt diferent és parlar d’esdeveniments, rallies o meetings, actes públics, etc. Però una roda de premsa és, sempre al meu entendre, un anacronisme que aviat morirà.
3. Cent per cent d’acord amb tu. Només trobaria una resposta i és Darwiniana: Si volen seguir en la vida pública s’hauran d’adaptar… o deixar pas a aquells que ho han entès. “Comunicar és existir” no hi ha gaire més a dir.
Salutacions i fins aviat!
Jordi
Hola,
Algú em pot dir com puc inscriure’m a la 18a sessió web. He anat al link que diu “en línia” per fer l’inscripció i no he trobat com fer-ho.
Gràcies,
@Albert. Ara mateix hem redireccionat l’enllaç del post cap al formulari d’inscripció de la 18a sessió web. A més, editarem la pàgina de les sessions web http://www.gencat.cat/sessionsweb perquè hi hagi un enllaç permanent al formulari d’inscripció. Gràcies per l’aportació.
Benvolguts companys,
A les anteriors intervencions parleu de la comunicació cap enfora. A més de tot el que fem i podem fer en aquests sentit, amb eines 2.0 o eines tradicionals, des del meu Departament ens preocupa també la comunicació interna, com des de les diferents unitats orgàniques podem gestionar la comunicació abans de que surti a la llum. La qüestió és que les persones que treballen en les diferents subdireccions i serveis no tenen l’encàrrec de ser comunicadores de la informació. Jordi, ¿hi haurà a la sessió algun apartat que tracti de com gestionar la comunicació DINS dels departaments?
A més, voldria dir a la intervenció del Carles Folch que el treball amb voluntariat és sempre un risc. Nosaltres hem hagut de fer neteja de moltes webs creades per persones d’unitats, amb la millor de les intencions naturalment, que després han quedat obsoletes i desfasades i que ningú les ha mantingut. Penso que cal un lideratge ferm que coordini la informació i la comunicació global.
Esperem veure’ns el dia 19!
Tona
Hola Tona,
Parlarem de comunicació interna en la sessió. Crec que és imprescindible que aquesta comunicació funcioni si després es vol tenir èxit quan “sortim”, per això cal començar tenint unes bases ben sòlides internament… en parlarem.
Completament d’acord amb la teva puntualització. Treball amb voluntaris no vol dir, ni molt menys, que la nostra comunicació es converteixi en un “campi qui pugui”. La base de qualsevol acció des de les grassroots o emprant voluntaris ha de tenir una bona estratègia prèvia i una constant monitorització des de la war room o direcció per anar corregint eventuals errors o desviacions dels nostres objectius. Això és com plantar un arbre… si comença a créixer tort, tard o d’hora caurà de manera irreversible.
Ens veiem el 19!
Hola a tothom
Jordi, estic totalment d’acord tu: es tracta d’assegurar que les paraules, el missatge, arribi i per això s’ha de parlar en el llenguatge, en el to i amb el ritme del qui vols que t’escolti… si no arriba el missatge, com dius, no el/la podrem implicar mai, no el farem sentit atret pel tema.
Malgrat tot, tinc les meves reserves respecte que s’hagi superat – sobretot en el camp de la política – el monòleg per arribar al diàleg. Sí, la gent participa del missatge, – només s’ha de veure els diners que va recaptar la campanya d’en Barack Obama, fruit de petites però nombroses donacions de particulars – però no el conforma i és, crec, en el camp d’actuació de l’Administració pública, on hauria de ser prioritari cercar aquest diàleg per conformar un missatge comú amb la ciutadania.
Resultaria utilíssim, com a Administració pública, que fóssim capaços de treure suc d’aquesta capacitat de transmetre. Recordem que en el pla administratiu hi ha un tracte molt proper i directe amb el/la ciutadà/ana. En aquest context, treballar per transmetre pot incidir molt positivament en la ciutadania, en la seva implicació, en el servei que se li dóna i la imatge que es conforma sobre l’Administració. De fet, no veig altra camí si realment volem assolir un e-Government o, encara més, una e-democracy.
L’Administració catalana –és la amb la que tracto i en la que treballo– crec que no arriba a transmetre del tot, de fet sovint informem d’una forma un xic críptica cosa que reverteix en una davallada en l’eficàcia i en l’eficiència del servei que oferim –i la gent no ens entén– així com en la imatge que es conforma la ciutadania.
Així doncs, la pregunta seria la següent: ¿com pot l’Administració, que té aquest tracte diari amb el ciutadà, des dels webs, blocs, ordres, escrits oficials i tracte directe… arribar a transmetre per servir més i millor a la ciutadania i aconseguir un diàleg veritable que ajudi a millorar i avançar en una veritable e-democracy?
Hola Laura,
Estic totalment d’acord amb la teva reflexió sobre la situació actual, tant en l’àmbit català com pràcticament a tot arreu. Crec que ens trobem en el camí correcte, si més no s’ha obert aquest camí cap a la generació d’autèntic diàleg. Un diàleg que apropi ambdues parts i les enriqueixi mútuament… Ara bé, hi ha molta feina a fer i ara que tot just s’està iniciant aquesta nova forma de fer i interaccionar és quan més hem d’assentar unes bases de cara al futur. Això és com un arbre, si comença creixent tort, malament. En molts casos tinc aquesta sensació.
En parlarem àmpliament en la sessió, però com a titular et diria que la primera norma a seguir és que de poc serveix “simular” un diàleg i que a l’hora de la veritat no sigui així i s’actuï de forma unilateral. Impostar només ens portarà a consolidar la pèrdua d’interès de la població envers la política i les administracions públiques. Si no hi creus, no et podran creure a tu després i no se’n traurà partit per al bé comú. En fi, que en parlarem dimarts vinent…
Espero trobar-te a la sessió. Salutacions!
Les universitats són unes institucions amb funcionament una mica diferent al de l’Administració pública. Són creadores de coneixement i generen molta informació per la seva activitat docent i per la recerca. Algunes preguntes: ¿La comunicació institucional d’una universitat ha de ser també l’agregació de la comunicació individual dels seus membres? ¿Quina seria una forma adequada d’integrar un web corporatiu, la comunicació mitjançant els mitjans tradicionals, i la comunicació dels membres de la comunitat universitària? ¿Podeu recomanar alguna universitat que es distingeixi per la seva comunicació institucional?
Hola Miquel,
Crec que, com en tota institució, el món universitari hauria d’encarar la seva comunicació com un “tot”, és a dir, la seva comunciació no hauria de donar la sensació de estar formada per un conjunt d’individualitats sinó com una unitat. Ha de tenir una coherència i una “imatge de marca” unificada tant a nivell visual com de continguts. D’aquesta manera cada una de les individualitats que la conformen no ens perjudicarà en cas de deixar de participar per qualsevol motiu… com un fusible, que és pot substituir i la màquina segeuix funcionant. Això passa per tenir una estratègia clara de què volem i com volem fer les coses en tot moment.
Com a exemple, et podria posar la Universitat en la qual col·laboro: The Graduate School of Political Management, The George Washington Universtity http://www.gspm.org